Fa unes setmanes va venir a Mallorca un grup d´estudiants d´arquitectura de l´escola del Vallès que aquest any tenen com exercici de treball l´àmbit del torrent Gros. El primer que feren els alumnes va ser estudiar el territori sobre el que havien de fer propostes, i així va ser com un horabaixa en què els professors havien convidat a un grup d´arquitectes locals per fer una xerrada, ens demanaren sobre la transformació que està sofrint el pla de sant Jordi. Ens feren veure com encara moltes guies i cartells de propaganda de l´illa, mostren com a referent el paisatge d´horts i molins d´aquest entorn, tot i que en aquests moments realment en queden molts pocs. La seva inquieta mirada volia conèixer com havien sorgit, què estava passant i si es plantejava fer res al respecte.
Intentarem contar, en la mesura dels nostres coneixements generalistes, l´origen del pla de sant Jordi. Els explicarem que la part de llevant d´aquest àmbit, justament la que no està creuada pel torrent Gros, es podria definir com una conca a la qual hi abocaven moltes torrenteres (son Gual, Xorrigo, Puntiró) que no tenien una sortida clara cap el mar i que originàriament creaven una zona de maresmes, tal com es reflecteix en el plànol del cardenal Despuig. Entre els anys 1845-50 es va procedir a la dessecació d´aquest entorn i es construí el torrent de la Síquia que recollia nombroses síquies de drenatge. El projecte de l´enginyer holandès Paul Bouvij es va completar amb la implantació dels molins que, en pujar aigua per al rec, ajudaven a la dessecació de la zona. El sistema es mantenia amb un equilibri molt precís i ajustat, però els anys 60 la intensificació de la producció i la introducció de les bombes d´aigua elèctriques, posaren en crisi els molins i permeteren una extracció d´aigua més gran que acabà rompent el subtil equilibri, salinitzant el subsòl i la producció se´n va començar a ressentir.
La construcció de les primeres depuradores i l´aprofitament d´aigües depurades per al rec, els anys 70, permeté recuperar els aqüífers i abaratir els costos de producció en eliminar-se el consum elèctric de les bombes. Però els molins varen perdre la seva funció i s´inicià la seva decadència.
A partir dels anys 80 la pressió urbana de la gran ciutat també es començà a manifestar. Fins aquell moment la productivitat agrària del pla havia aturat els usos periurbans. Però en aquests anys, a més de l´aeroport, començaren a aparèixer de manera totalment desordenada grans infraestructures: son Llàtzer, Mercapalma, els dipòsits de combustible CLH, els aparcaments de la EMT, la dessaladora, les dues depuradores, la central tèrmica, els polígons de son Oms, son Morro, el de serveis de llevant... Això a nivell institucional, i de manera no reglada, magatzems de construcció, dipòsits de maquinària....
La construcció de les dues autopistes també creà barreres en el traspàs de les aigües corrent avall, sobretot la de Llucmajor, que en canalitzar el torrent de la Síquia, alterà el seu pendent ajustat, amb un caixó que s´eleva uns 60 cm per sobre la rasant original, cosa que va provocar que aquest evacuï molt malament i s´hagin d´utilitzar unes bombes que ajuden a pujar les aigües que abans baixaven de manera natural.
La conclusió és que avui en dia l´equilibri s´ha romput: grans superfícies pavimentades que augmenten la quantitat d´aigua a evacuar quan plou, aportació d´aigües externes de les depuradores que han trencat el difícil equilibri entre la saturació dels terrenys i les aigües del nivell freàtic i abandonament per baixa rendibilitat del camp enfront a usos urbans anòmals. El panorama es desolador, ja que els terrenys que encara romanen sense alterar poc a poc es van abandonat i molts s´estan tornant a empantanar definint un entorn totalment degradat.
A la pregunta de què estàvem fent al respecte, la nostra resposta va ser que res o quasi res. Les distintes administracions competents, de tant en tant, inicien actuacions aïllades sense tenir molt clar on volen anar. Són maneres d´intentar apedaçar la desfeta de tot un sistema. Així fa uns anys es varen donar ajuts per la rehabilitació dels molins i alguns propietaris s´acolliren a elles i es va veure com uns quants molins ressuscitaven. Malauradament avui en dia quasi tots ells, tornen estar en decadència i es podrien contar amb els dits de les mans els que conserven les pales que tan caracteritzaren aquest lloc. De poc ha servit la declaració de BIC de tots els molins de Mallorca, ja que l´únic que s´ha aconseguit ha estat, que els que han quedat dins els desenvolupaments urbans, com en els polígons o a l´aeroport s´hagin preservat com a fòssils totalment descontextualitzats.
La conselleria de mediambient també va fent actuacions aïllades, ha canalitzat el torrent de la Síquia amb murs de formigó, sense tenir molt clar si això serà més positiu que negatiu, l´important és que no s´aboquin aigües tèrboles a la platja. Agricultura, dins el seu desànim generalitzat, segueix repartint ajuts sense tenir molt clar si seran efectius, i per acabar les institucions urbanístiques segueixen permetent l´aparició de més dotacions de manera totalment desestructurada i l´ús inapropiat d´aquests sòls.
A la pregunta què faríem nosaltres. Primer de tot ens hauríem de plantejar on volem anar, volem preservar el que queda d´aquest paisatge? o ens hem de donar per vençuts i deixar que vagi morint lentament per convertir-se en la gran zona de serveis periurbana d´aquest terrible mal somni anomenat illa-ciutat.
Si la resposta és la primera, hem de ser molt imaginatius. No trobarem la solució des d´un punt de vista sectorial, no ho resoldrà l´urbanisme, ni l´agricultura, ni mediambient. La solució ha de ser integrada, s´han fer molts d´estudis i investigacions, i d´això tendria molt a dir la universitat. Per exemple, sabem que la reconversió dels antics mecanismes dels molins per produir energia no ha funcionat. I si canviàssim les pales i el mecanismes per altres, seria possible? Podríem millorar simplement els molins per treure aigua, amb mecanismes molt més simples sense que necessitassin un manteniment tan alt com els actuals?. Referent a l´agricultura, es possible seguir amb una estructura d´horts de dues o tres quarterades com unitats de producció? Cal desvincular els habitatges del sòl i tornar a parlar de les tan mal afamades concentracions parcel·laries? Segur que tot ha d´anar a parar al prat de san Jordi? Hem de seguir donant interessos generals a totes les infraestructures necessàries per Palma sense una planificació global de tot el sector?
Per respondre a tot això i a moltes més preguntes fa falta fer molta feina, de manera valenta i desprès defensar-ho per damunt dels interessos sectorials i particulars. Però, ara mateix, si haguéssim d´imaginar el que passarà i tenint en compte el que hem vist darrerament en iniciatives semblants de reconversió, hauríem de pensar que l´únic que es farà serà deixar-ho morir i nosaltres no podrem més que guardar en el record aquells camps verds, l´olor de terra banyada, l´olor d´alfals acabat de segar, els molins multicolors girant amb l´embat...
