Sempre és bo retornar a Homer. Ho he fet aquests dies amb la lectura d´un llibre d´Alberto Manguel, publicat en castellà sota el títol: El legado de Homero. Una prodigiosa anàlisi i alhora una lectura sàvia de la Il·líada i
l´ Odissea, les dues grans epopeies que defineixen amb més guany la condició humana. Dues metàfores –la vida com a lluita, la vida com a viatge– que persisteixen al llarg dels segles i recorren la història dels homes. Han passat quasi tres mil anys i l´obra d´Homer continua dient-nos que en aquell temps remot ja sabíem les paraules amb què podíem descriure les nostres experiències més desconcertants i les nostres emocions més profundes i obscures.
Ens sorprèn que, fa tant de temps, aquell poeta fos capaç de descriure amb tanta certesa les nostres vides d´ara, les nostres alegries secretes i els pecats ocults.
Només em detindré en un punt: el que fa referència a la Il·líada com a relat d´una guerra. Però no solament és la història del setge de Troia, sinó el relat de qualsevol guerra, de totes les guerres. Homer escriu des de l´òptica dels vencedors, però la seva grandesa rau en la passió i la compassió en què parla dels vençuts. En com ens recorda la humanitat dels troians: Príam, Héctor, París. La guerra, ve a dir, és un infern perquè procura la destrucció, la mort, la violació, el patiment i l´horror. La guerra és un infern. Però l´infern pot ser bell? És bell l´heroïsme, ho és l´emoció que sorgeix del combat, ho és la pietat que desperta la derrota.
Sobretot, és bell saber que els morts ens ajuden a no oblidar la injustícia.
Paga la pena recordar la mort d´Héctor, el fill de Príam i Hécuba, reis de Troia, el jove guerrer que dirigia la defensa. Quan els troians havien tornat a entrar a la ciutat, Aquil·les i Héctor s´enfronten sols al peu de la muralla. Aquil·les persegueix a Héctor. Són dos homes sols que intenten matar-se un a l´altre. Héctor mor perquè Aquil·les li clava la llança a la base del coll, l´únic indret que l´armadura no protegia. Aquil·les arrossega el cos d´Héctor fermat al seu carro en senyal de triomf.
La Il·líada acaba amb l´ambaixada de Príam davant Aquil·les. El vell pare, commogut i torbat, es dirigeix al vencedor i el suplica que li permeti recuperar el cos del seu fill a canvi d´un rescat. Aquil·les cedeix a la demanda del pare i el cos d´Hèctor retorna a Troia.
La súplica de Príam per rescatar el cos del seu fill em fa pensar en totes les veus que clamen per la recuperació dels restes dels familiars vençuts i assassinats pels repressors franquistes, fa més de setenta anys. La súplica de Príam es dirigeix al vencedor. Encara hem de suplicar als vencedors? Ha passat molt de temps i és una ferida que no hem sabut cloure. La veu del rei derrotat de Troia també és la veu d´aquests homes i dones que reclamen la possibilitat d´identificar els ossos dels seus parents i donar-los sepultura en un lloc digne. És la manera –escriu Alberto Manguel- de retre un homenatge amorós al seu sacrifici.
Els ossos d´aquells morts faran que no oblidem la injustícia ni la barbàrie que suportaren.
