He quedat d´anar a cercar amb cotxe una amiga que viu a les foranes de Lisboa, a Santo António dos Cavaleiros, una freguesia del conselho de Loures, al nord de l´àrea metropolitana. Tenc un plànol rudimentari de la regió de Lisboa i un sentit de l´orientació esmús que ja no ho paga esmolar, i he de conduir amb el mòbil a l´orella seguint les indicacions de la meva amiga, per a ella d´una obvietat tan esclatant que em fa sentir penosament maldestre. Es tracta d´arribar a uns edificis asmàtics i sense ulls a la cara enclavats dalt un turó que domina aquesta zona dels voltants de la capital, esbotzada per l´especulació, les requalificacions, el consum vomitiu de territori fins a tocar-s´ho amb el dit. Aquí Lisboa tomba la banya, es fon i canvia de nom, com la ciutat de Paco Candel. Faig un revolt inesperat i em trob al costat d´un camp de bàsquet on jugueteja un esbart de joves i al·lotes, tots molt negres. La cridadissa és agradable, refrescant. Els deman on es troba tal carrer; em donen, tots a l´una, gesticulant com si se´ls hagués destravat un ressort, unes entresenyes errades, o per ventura som jo que les entenc malament . M´he de tornar aturar més endavant al costat d´una joveneta dolça i tímida, que resulta ser d´Angola i que parla fluixet amb un accent acaronador que bé podria ser d´Ipanema o Guanabara. A la fi sent els crits de la meva amiga al pis novè d´un edifici verdós. Vol que pugi. Li dic que baixi ella. Deix el motor en marxa per mantenir la fresca de l´aire condicionat. Arriba, s´asseu al meu costat, i començam la davallada. La negrada del bàsquet s´ha dispersat. Tenc set i cerc amb mirada ansiosa algun cafè, alguna pastelaria de les infinites que hi ha a Portugal. Res. Santo António és una ciutat dormitori mancada de la substància i la idoneïtat que procuren les infrastructures i el disseny de bona traça; mal tenguda: l´herbatge desfigura els quadrats i trapezis que l´autoritat urbanística designa com a "zones verdes" i que han d´estar en proporció a la superfície construïda –s´imaginin vostès quina vinya del Senyor!–, els arbres acubats, escarransits, sense esveiar. A punt de voltar a la dreta en direcció a Loures per agafar un anell de circumval·lació, veig el cel obert: un local despintat que sembla un bar. M´atur davant la porta. Surt del cotxe entre les protestes de la meva amiga contra l´addicció que diu que tenc a l´aigua amb gas Pedras Salgadas, una delícia portuguesa introbable aquí. Alç la vista cap al rètol de l´establiment: A casa dos presuntos. M´entra com una feredat, una suor freda que es mescla amb les gotes que ja em cauen de deu en deu. Em passa pel cap tota una revolada de titulars de diari, esbarts de coloms carnissers que ja no ens escarrufen per la inèrcia de l´habituació, precaucions lingüístiques, trames, teranyines, fastigot, enfitament... Però tot seguit respir profundament i record que som a Portugal, on un presunto només és un pernil, un cuixot, un jambó, que diu un amic disconforme. Tot i així, el camp de la paraula no s´allunya gaire del chouriço, tant a Portugal com a Espanya. En tot això dels "presumptes", pot parèixer que les coses van i vénen i la truita sempre acaba per girar-se: seria la teoria "pendular" que regeix els moviments socials, polítics, artístics d´acord amb un determinisme primari. El pèndol va anar a l´esquerra: Filesa, GAL.

Anys més tard, a la dreta: Gürtel i els trugers regionals. Comptant que "l´esquerra" parlamentària i socialdemòcrata en poc es distingeix, quant al maneig del domini i la inculcació neoliberal, de la "dreta", si més no en aquesta fase històrica. Tot depèn del pèndol, així? Crec que és més complicat: certa teoria crítica afirma que la corrupció és consubstancial al sistema polític liberal-capitalista, una democràcia segrestada, fallida, i més a Espanya. Així, l´alarma per una corrupció "excessiva", "indigerible", es dispararia gràcies a algun mecanisme immunològic destinat a l´autoreproducció del sistema. I es posaria en escena una neteja exemplar.

Tenim també la judicialització de la llengua –annexa a la judicialització de la política–, trist exemple, segons Francisco Rico, de la situació en què l´argot de cert sector, en aquest cas, el jurídic, "s´instaura socialment com a únic i estableix unes categories estàndard de pensament i de valoració en detriment de les normals de la llegua de tots: aleshores, el ciutadà queda orfe de criteri". La llengua s´ha empobrit, així, i els ciutadans hem perdut capacitat d´opinió i decisió. "En constrènyer-nos a l´ús tècnic, se´ns força a raonar dins un restringit plantejament jurídic i a excloure les consideracions d´altre tipus i en d´altres àmbits". Les etiquetes imposades, segons Francisco Rico, "des dels olimps del poder", s´apropien així dels espais socials i personals, per "robar dimensions a la complexitat de les accions i les conductes humanes". "[...] Així es debilita la imatge de la realitat, molt sovint amb deliberat propòsit d´engany." Mesurar el comportament d´un polític amb la vara exclusivament legal, implica descartar totes les altres possibilitats de valorar-lo, cosa nefasta en política.