Un retrobament venturós

JOSEP A. GRIMALT Un dia o un altre, tots heu experimentat la tristesa d´haver perdut qualque cosa per a sempre. Això em passà a mi amb un llibre, que no era meu, però trobava que s´havia de conservar amb tota cura. Era un exemplar d´El diari de l´ànima del papa Joan XXIII (Nova Terra, Hospitalet, 1964). No era un exemplar qualsevol de la tirada, sinó un que havia llegit, o almenys fullejat, En Llorenç Villalonga.
En vida d´ell, jo havia vist aquest exemplar a ca seva i havia reparat que a qualque pàgina contenia anotacions de la seva mà. No devia esser l´única vegada que havia apuntat comentaris al marge de les pàgines d´un llibre, adesiara per contradir l´autor. Així ho féu amb un exemplar del Journal d´une femme de cinquante ans, de la marquesa de La Tour du Pin, que en conté moltíssims. Aquest, sí que el tenien ben guardat a la Casa Museu de Binissalem. Les anotacions són ben valuoses per a conèixer el seu pensament, expressat d´una manera espontània, sense sospitar que es publicarien. El text imprès, de l´autora, és ben suggestiu. Per això hi vaig dedicar un treball titulat "Llorenç Villalonga, lector de La Tour du Pin", publicat a la Miscel·lània Gabriel Oliver Coll (PPU, Barcelona, 2008). Un altre dia en donaré una mica de compte, perquè ho paga. Tornem ara a l´exemplar recobrat.
Mort En Villalonga, vaig tractar de veure´l, interessat per les anotacions. Però no en sabien res, ni els seus hereus, ni a la Casa Museu. D´aquí el meu disgust. Però, la setmana passada, la directora d´aquella em donà l´alegria de comunicar-me que, a la fi, havia aparegut el llibre extraviat, ara que s´hi ha emprès una triadella acurada i catalogació de tot el material de l´escriptor.
En Llorenç Villalonga no tenia gaire simpatia pel papa Joan XXIII ni pel concili que impulsà. Llegiu el text titulat ´El Desconcili´ (el títol ja ho diu tot), que du data del 1965, inclòs en el volum Narracions (1924-1973), preparat per Damià Ferrà-Ponç (Dopesa, Barcelona, 1974). No sé si abans s´havia publicat enlloc. No és pròpiament una narració, sinó que té la forma inequívoca d´un "desbarat", que potser havia d´anar inclòs a l´edició dels que publicà aquell any l´Editorial Daedalus, a cura de Jaume Vidal Alcover, que no el recollí. És ben expressiu, el fragment que en transcric, abreujant-lo:

«Joan XXIII, un vell, un sant home, convocà un concili per modernitzar l´Església. Més ben intencionat que lletrut, pronuncià la paraula aggiornamento que no per a tots els italians vol dir posar al dia, sinó al revés: ajornar. S´havia declarat amic dels enemics, com un boninoni: dels ortodoxos grecs, dels germans separats, d´escurçar el rossegall dels cardenals… Els qui no desitjaven modernitzar-se —en rigor els germans units— s´enfadaren i els separats no es decidiren a unir-se… El Concili es dividí en dretes i esquerres, en progressistes i integristes. Joan XXIII, bondadós, morí pensant que tot anava bé.»

Les anotacions en El diari són poques i sense gaire interès. De vegades fan l´efecte que en malinterpreta el text maliciosament. El Diari no podia agradar mai a En Villalonga, que tenia una idea molt diferent de quin havia d´esser el paper de la suprema autoritat eclesiàstica, possiblement a la manera de Pius XII. Hi ha tot un estudi a fer sobre la religió en la seva obra i en el seu pensament. Jo animaria els joves investigadors a emprendre´l, i haurien de comptar amb aquest exemplar.
Si la dona de l´Evangeli segons Lluc, quan troba la dracma perduda, comunica la seva alegria a les amigues, jo comunic la recuperació d´El Diari a tothom que vulgui, no dic compartir, sinó comprendre la meva.