Els pins de Roma

GRUP D´OPINIÓ D´ARQUITECTES Fa poc s´han sembrat més pins a la plaça de la Porta Santa Catalina que ara s´està remodelant. Venen a fer companyia als pins que fa uns anys havien duit cartells amb els noms de les persones que varen apadrinar la seva protecció: Catalina Cantarellas, Leo Bassi, Maria del Mar Bonet... Pins que son ara testimoni de les persones que ajuntaren esforços per a protegir aquells arbres, per a protegir aquell espai quan allà s´hi volia fer un aparcament soterrat. En aquell moment, alguns varen dir que els que defensaven els pins ho feien tan sols per anar en contra de l´ajuntament, utilitzant-los com excusa perquè allà no s´hi fes l´aparcament, però aquella crítica, des del nostre punt de vista, era injusta.
Realment, aquell va esser un enfrontament entre dues maneres d´entendre la ciutat, tant pel que fa a diferents formes de veure la mobilitat urbana i els límits o facilitats que convé posar al cotxe privat dins la ciutat, com pel que fa a diferents concepcions del que ha d´esser l´espai urbà, la percepció del lloc i la memòria de la ciutat. Perquè, efectivament, la plaça Porta Santa Catalina no hagués estat la mateixa amb un aparcament davall i amb una nova plantació de arbres sense cap relació amb el lloc.
I aquí venen al record els pins de Roma, pins als quals el músic Ottorino Respighi va dedicar una de les seves composicions simfòniques i que certament son un element importantíssim en la configuració del paisatge urbà d´aquella ciutat. A Roma, els pins van apareixent aquí i allà, a vegades formant un bosquet a un parc, a vegades aïllats, a les ruïnes del Foro, entre les fileres de xiprers i les tombes romanes a la vora de la Via Appia, o entre moderns edificis aïllats tant als elegants barris residencials com als barris populars.
Vista des d´alt d´un dels seus turons, es veu com els arbres, els pins, van formant sobre Roma un conjunt de taques, punts, línies..., que abasten tota la ciutat i que, més enllà dels seus límits, tenen la seva continuïtat en els pinars de les planes i les muntanyes del voltant. És des d´un d´aquells punts de vista elevats quan es pot entendre com els arbres serveixen també per a lligar la trama de la ciutat amb el territori que l´envolta, com cada pinaret, cada pi sòl, a qualsevol dels seus barris, es realment també una fita i memòria del lloc on som.
Aquestes reflexions que ara i aquí podrien parèixer una mica fora de lloc, pensam que tenen tot el seu sentit si tenim en compte el que ha estat l´experiència recent pel que fa a nous parcs i zones verdes a Palma (Parc? de ses Estacions, Parc de sa Riera...) construïts a la legislatura anterior, i també als nous parcs lligats als corredors verds del mar i de ses vies que actualment tenen els projectes acabats i les obres a punt de començar. Perquè efectivament, molt més important que quans de metres té un parc, és com és aquest parc i quin paper té dins l´estructura de la ciutat.
Seguint aquest fil, per exemple al Parc de sa Riera, pareix encertada la plantació de pins a la vora del Camí de Jesús, donant continuïtat als ja existents a l´hospital psiquiàtric, però en canvi no s´entén per què la vegetació de la resta del parc no és senzillament un arbrat de ribera a la vora del torrent i unes masses d´alzinars, pins i ullastres, vegetació similar a la que podríem trobar un poc més a dalt, entre Establiments i Puigpunyent, a l´entorn de sa Riera. Vegetació autòctona, molt bona de mantenir, que creix molt bé, dura molts d´anys i que aquí, com hem vist que passa a Roma, també serviria per a relacionar la ciutat amb el territori que l´envolta.

I pel que fa als parcs futurs, i especialment al de la façana marítima, voldríem que es tenguessin també en compte aquells criteris en el seu disseny. Perquè aquest parc –ara que s´ha alliberat de l´aparcament que se li volia posar davall– pensam podria esser senzillament un pinar, potser un pinar enriquit amb palmeres i alguns arbres de flors, com el que va fer Rubió i Tudurí al Hotel de Mar a Illetes; o més senzill encara, un pinar nu com el que hi ha davant la platja de Santa Ponça. Perquè evidentment, aquest parc de la façana marítima no pot oblidar la seva vocació futura d´arribar o quasi arribar al mar i a la platja, i tampoc la seva necessària connexió funcional i formal amb el Parc de la Mar, l´entorn de la Seu i la resta d´espais lliures de la badia.

(*) En relació a la defensa de la plaça de la Porta de Santa Catalina volem des d´aquí retre el nostre petit homenatge a la memòria de la gran persona i ciutadana que va ser Rosa Bueno Castellanos