Poca gent, llevat que en formi part, sap com funcionen els centres educatius. Malgrat això, quan parlam d´educació, tothom vol dir la seva. Mentrestant cada vegada és menor el reconeixement cap als professors i cada vegada són més freqüents els atacs i descrèdits que hem de patir. Paral·lelament els resultats acadèmics a la nostra comunitat són dolents i sovint se´ns assenyala com a únics responsables. Però és així?
Els docents possiblement mai no havíem estat tan preparats com en aquests moments. El professor feia classes de la seva especialitat i punt. Ara ens exigeixen fer la nostra matèria atenent la diversitat, sense deixar de banda el currículum, les programacions, les unitats didàctiques, els criteris d´avaluació i les competències bàsiques. Hem de ser experts en pedagogia, dominar noves tecnologies i formar-nos contínuament.
Els equips directius (professors que fan de directius sense ser-ho, amb poc reconeixement i gens d´autonomia) cada cop tenim més atribucions: planificar, organitzar i coordinar el funcionament del centre, alumnes, departaments, tutors i professors, avaluar-los i fer propostes de millora; afavorir el traspàs de primària a secundària; conèixer i aplicar la normativa; resoldre problemes de disciplina sovint al·lucinants, vetllar per la convivència, encarregar-nos de les instal·lacions i intentar que els nostres resultats millorin. Fer informes de cada cosa i consultar els inspectors.
Els equips d´orientació han d´ajudar a detectar els alumnes amb problemes i intentar que rebin el major suport possible. Tenim alumnes d´integració, de compensatòria, de PQPI, nouvinguts, bons estudiants, poc feiners, absentistes, molt treballadors que s´han d´esforçar molt, desmotivats que han d´estar al nostre centre fins als setze anys... I a tots hem d´intentar guiar-los per veure què faran en acabar l´institut.
Cada centre enfronta aquests reptes el millor que sap. Cream coordinacions: d´ecocentre, d´extraescolars, de convivència, de salut, d´acollida, de TIC, d´audiovisuals, de biblioteca...; tenim pàgina web; entram al sistema de qualitat; ens coordinam amb agents externs (centres de salut, serveis socials...); participam de programes diversos: ALTER, PROA, diversificació curricular, commenius, seccions europees...; organitzam reunions amb famílies i feim publicacions per orientar-les; dotam de material informàtic les aules per poder tirar endavant amb la web 2.0...
Feim tot això, i encara que els resultats es mantinguin o millorin, cada any notam que les coses van una mica pitjor. Com ho enfrontam? Ens reunim, en parlam, revisam els resultats, modificam les programacions, intentam coordinar-nos encara més, refeim criteris per elaborar grups, intentam reduir les ratios, feim informes, donam més hores de suport...
Tal vegada la solució del problema no es troba només en les nostres mans. Si volem millorar no podrem si no és per mitjà d´un esforç col·lectiu. Cal implicar l´administració educativa, les famílies i sobretot l´alumnat. L´administració educativa, perquè és qui ens pot donar les eines (de normativa, de professorat, de recursos i d´infraestructures), dins el marc d´una autonomia real de centre, per poder reduir les ratios, atendre la diversitat, distribuir l´alumnat i engegar projectes de millora. Les famílies, els alumnes i els seus pares, perquè són la finalitat de la nostra feina, els beneficiats dels triomfs i els perjudicats dels fracassos. Però, s´impliquen les famílies en l´educació dels seus fills?
Quan els nins són petits les famílies participen més, però quan van creixent es van despreocupant (són més actives les APIMAS de Primària que les de Secundària, hi ha més pares a les reunions de 1r d´ESO que a les de 4t). A aquest fet hi afegim que molts d´adolescents no estan acostumats a esforçar-se per aconseguir res, tenen molt més del que desitgen i sovint no tenen cap motivació, els estudis no són un repte i les metes que volen aconseguir gens precises. Els seus referents es troben molt lluny de les aules, de l´estudi i de l´esforç.
Sabem que si no comptam amb l´ajuda dels pares, poca cosa podem fer. Malauradament les famílies que es preocupen dels seus fills i s´impliquen d´una manera directa en la seva educació no són totes. D´altres pares, la majoria?, pensen que l´educació dels seus fills és cosa de l´escola i no els exigeixen gaire cosa, simplement els deixen fer. Alguns d´aquests, no gaires, si els resultats no són els esperats tiren pilotes fora: els professors no tenen empatia, són dolents, suspenen molt. Ens trobam alguns alumnes que han arribat a 4t (l´últim curs de l´ESO) sense esforçar-se, amb notes molt baixes, amb hàbits de treball i d´estudi inadequats. Intentam orientar-los el millor possible i els explicam que al batxillerat el nivell d´exigència és més gran i que no valen excuses, que s´ha de seguir el ritme. Si els resultats no són bons i no els dius el que volen sentir, s´enfaden i ens diuen que els desmotivam i acabam amb els seus somnis d´estudiar. No es demanen si els seus fills fan tot el que poden: estudien cada dia, s´esforcen i se sacrifiquen? La culpa és dels professors, de l´institut, de l´inspector. I la seva responsabilitat?
No voldríem que aquestes paraules s´entenguessin com una crítica als pares, no és el nostre objectiu. L´ideal seria que els pares vinguessin més als instituts, s´entrevistassin amb tutors, professors, orientadors, ens diguessin què no veuen bé i què podem fer per millorar, que entenguessin la formació dels seus fills com una responsabilitat compartida. N´hi ha que ho fan, i n´estam ben satisfets.
(*) Directora de l´IES Damià Huguet, en representació de l´equip directiu d´aquest centre
