Les eleccions, son antidemocràtiques?

PLANAS I SANMARTI Mon pare fou represaliat pel franquisme i així, jo, de molt nin, vaig veure i viure, a ca nostra, els efectes d´una dictadura que no va poder mai que la meva família caigués abatuda pel pes del feixisme i no aconseguí que jo fos partidari del Règim i de represors com Franco i els seus feels seguidors com el mateix Fraga Iribarne, posem per cas, que, mira per on, és un dels pares de la Constitució que en diuen democràtica.
Quan vaig tenir capacitat per a raonar i decidir, no vaig optar per la lluita antifranquista sinó per treballar per a la democràcia que, encara que ho sembli, no és el mateix, per més que els meus osos van anar a parar al quarter de la Guàrdia Civil, el sòtan del Govern Civil o a las banquetes de qualque judici, un d´ells, per exemple, per denúncia del batle feixista de Calvià. O de córrer davant els "grisos", pel sol fet de seguir, informativament, qualque manifestació que, per exemple, començava a Cort i acabava a la carrera a Son Gotleu. Una marató que, ara, no faria i amollaria els braços tot diguent: téntol, me don. I no puc presumir de lluitador antifranquista, ni ganes.
Però sí era partidari d´una de les dues tendències que hi havia poc abans de la mort de Franco quan els demòcrates, fins i tot els de la Junta Democràtica i els de la Plataforma Democràtica, després fusionats en l´anomenada "Platajunta", discutien si, quan el Caudillo fes el badegot era millor una transició o una ruptura. Jo m´estimava més el trencament total del sistema perquè el que s´ens havia furtat amb una guerra incivil, era un República legítima aconseguida democràticament.
I s´ens havia de tornar íntegrament la República, la bandera, l´himne i tots els drets socials civils i polítics arrebassats per la força de les armes. Però, ai las! Ja ho saben: guanyaren els franquistes, aprovaren l´herència de Franco, un succesor a la Corona Espanyola, que no era l´hereu –el fill del Rei– sinó el que designà Franco. Llavors s´aprovà l´actual Constitució i s´establí una falsa democràcia que té molts dels tics del franquisme i defectes tan fonamentals com que les eleccions no contemplen les llistes obertes, posem per cas i si un senyor de dretes votava Fageda per batle, es tenia que carregar amb José María Rodríguez. O si donava el seu vot a Catalina Cirer, es posava a l´esquena Rodrigo de Santos. No m´estendré més en raons objectives per a demostrar, amb dades certes, que aquesta democràcia nostra no és més que una manera de dir.
D´aquí que els partits (no tots) s´espantin davant la possibilitat d´unes eleccions internes. Els hi ténen pànic. Quan hi ha varis candidats a presidir el més petit òrgan de comandament intern (el PP de Ciutat, Calvià, o Cas Concos) totduna es posen a treballar per a trobar una candidatura d´unió, el que en diuen un consens per evitar les eleccions i la divisió del partit. Com si les eleccions fosin una amenaça de divisió. Ara, l´espectacle el dóna o ha donat el PP a la recerca d´evitar bregues per a trobar un candidat a la presidència i negociar, els alts càrrecs d´aquí i de Madrid, per donar-ho tot pastat als militants. Això és democràcia?
Què ha de fer la base del partit? Anar a un congrés on s´hagi decidit tot des de dalt i votar un sol nom com a xotets de cordeta? Per més que no m´agradi el senyor Delgado, jo, que no tenc res a veure i decidir, crec que, si el PP, es considera democràtic, ha de deixar que qualsevol militant pugui exercir els drets amb tota llibertat i tots els seus drets. Res de consensos i negociacions dels dirigents i manco els de Madrid. Quina por fan les eleccions al PP? Potser és l´herència del franquisme?

No creguin, emperò, que això és patrimoni exclusiu d´aquest partit, no. A d´altres i també a organitzacions, associacions, institucions o clubs, quan s´apropen eleccions internes, es treballa com mai per arribar a una candidatura única consensuada per totes les parts a fi d´evitar eleccions obertes, lliures i democràtiques. Però, senyors! Què és això? Precisament l´esperit de la democràcia comença a les eleccions lliures. Per això Franco, Castro, Ceaucescu, Tito i Pinochet no en feien.
Deixin de donar espectacles ridículs. Acceptin les eleccions com una cosa nèta, sana i democràtica, no com una situació dolenta, un perill… a no ser…, ara ho entenc, que sigui un perill pels que manen. Mira que sóc beneit! Fins ara no se m´havia passat pel cap!

jacint@planasisanmarti.com