P. MIQUEL MASCARÓ
La paraula ´Advent´ ve del llatí adventus, "vinguda", que per als cristians fa referència a la vinguda de Jesucrist. La litúrgia de l´Església dóna el nom d´Advent a les quatre setmanes que precedeixen Nadal. En la tradició cristiana, aquest temps litúrgic és interpretat com el més adient per reviure l´encarnació de Déu manifestada en Jesús. Els fidels cristians vivim aquest temps litúrgic com un període privilegiat que convida a recordar les promeses de la vinguda del messies fetes als profetes. L´Advent és el moment més indicat per fer present que Déu continua compromès amb el món, que no l´ ha deixat sol, que ell segueix aquí i ve a visitar-lo en la persona del seu fill.
No és cap novetat afirmar que l´Advent d´aquest any està marcat per la crisi econòmica que afecta tota la societat i, de manera especial, als més pobres. En efecte, un Advent impregnat per una forta crisi econòmica que fa trontollar els rics i fa que pobres visquin en situacions inhumanes. No obstant això, els homes i dones de Déu saben molt bé que, també en temps de crisi, hi ha motius per a l´esperança, perquè encara que les crisis siguin personals, espirituals o econòmiques sempre poden ser moments kairoi, és a dir moments favorables, de canvis i d´emprendre nous reptes i desafiaments.
En totes les tradicions religioses hi ha savis que, també en temps de crisi, han sabut pronunciar una paraula de confiança perquè la societat del seu temps tingués motius per viure esperançats. En la tradició jueva, trobam l´autor del Llibre de l´Eclesiastès, que és un savi molt humà, un home de Déu que sap molt bé que només les crisis ens fan descobrir que, massa sovint, els homes vivim atrapats per coses banals i superficials: "Vaig emprendre grans obres, em vaig construir palaus, em vaig plantar vinyes. Vaig comprar esclaus i esclaves, i a casa tenia criats. Vaig amuntegar plata i or. Em vaig procurar cantors i cantores. Vaig arribar a ser més important i més ric que tots els qui m´havien precedit. Satisfeia tots els desigs dels meus ulls, i em vaig adonar que tot és en va i afany inútil (Ecl 20, 2-4.7-8.11).
En la història de la humanitat, sempre hi ha hagut moments que han estat marcats per crisis, d´aquelles provocades per diluvis fins a la caiguda dels grans imperis i civilitzacions, passant per l´ensorrament dels grans mites, però en el cor de l´home sempre hi cova la força i l´impuls de superar-les, afrontant els reptes que la pròpia vida imposa per viure amb dignitat.
La crisi, la por i l´angoixa també són experiències viscudes pel mateix Jesús. No obstant això, ell no es va deixar dur per aquests condicionaments que enfosquien la seva força interior. Són moments transitoris que preparen per a un salt quantitatiu. De la tradició cristiana, de l´Evangeli de sant Lluc, recollim alguns moments on Jesús viu la seva crisi personal: "Mogut per la tristesa va intensificar la seva pregària. Li queien del seu front gotes de suor que semblaven sang" (Lc 22,44). També l´Evangeli de sant Mateu recull altres moments de la crisi existencial de Jesús: "Pare meu, si és possible, que aquesta copa s´allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols" (Mt. 26,39). Jesús no sols va viure la crisi econòmica del seu poble i l´ocupació romana, sinó també la seva personal. I no es va deixar dur pel pessimisme i el desencís, sinó per l´esperança en el regne.
En la tradició budista veim que la crisi també arribà al cor de Siddharta Gautama, el Buda. Van ser el patiment dels altres i el seu propi el que el possibilità a cercar el camí per superar-lo. El descobriment de la vellesa, la malaltia i la mort va ser traumàtic per a ell, fins a tal punt que li provocà una forta crisi existencial. Es va adonar que, també ell, estava subjecte al mateix sofriment i el seu ànim es va tornar ombrívol. Abans de la seva conversió, va viure com un príncep fins a 29 anys, després abandonà la seva llar i la seva família, deixant dona i fill.
Viurem un Advent amb la crisi, però amb gust d´esperança perquè els desitjos més humans es facin realitat. Atrevir-se a esperar i confiar és la millor expressió del creient en Déu, perquè l´home de fe sap que la crisi econòmica que vivim ve de lluny, de la manca de valors. Encara que els mitjans de comunicació no es fan ressò d´aquesta crua realitat, no podem negar que estam davant d´una forta crisi espiritual de dimensions globals i, en conseqüència, les solucions també hauran de ser globals. Serà tota la humanitat que haurà de fer front a la tasca de salvar l´home i el planeta. En efecte, la causa de la crisi econòmica està emmascarada per una profunda crisi espiritual. El model per imitar ha de ser el que dignifica la persona, el que li dóna la categoria de ser espiritual, el que contempla la fe com un valor suprem. Parafrasejant el filòsof Kant, si allunyam l´home de Déu els humans ens convertim en assassins.
Crec que les religions tenen molt per aportar en aquesta recerca de nous valors i per superar aquesta crisi espiritual que afecta la societat mundial. Les tradicions religioses no planyen esforços per recuperar aquells valors que possibiliten un progrés i un benestar per a tothom. Les religions, des de la seva dimensió espiritual, conviden a traçar camins de pau, de benestar i de progrés, a practicar la justícia i a tenir una mirada transcendent enfront de la finitud humana. Les religions, tantes vegades marginades i aïllades de la plaça pública, seran les que tindran una paraula creïble i autoritzada davant la desesperació i el malestar d´una societat que no té raons i motius per a l´esperança.
