JOAN DAVID JANER TORRENS (*)
Des que els caps d´Estat i de Govern dels vint-i-set Estats membres de la Unió Europea, el 13 de desembre de 2007, signaren el Tractat de Lisboa fins avui, data en què entra en vigor, s´han hagut de superar diversos obstacles que, en determinats moments, semblava que conduïen el nou tractat a un fracàs semblant al que es produí amb el Tractat constitucional de 2004. El camí fins a l´entrada en vigor del nou tractat no ha estat fàcil. Després del resultat negatiu del referèndum celebrat a Irlanda el juny de 2008 pareixia que el Tractat de Lisboa tornava a estar tocat de mort, de la mateixa manera que succeí amb el Tractat constitucional després dels referèndums negatius celebrats a França i Holanda el 2005.
Però la Unió Europea no es podia permetre un altre fracàs i necessitava que el nou tractat entràs en vigor si volia funcionar correctament amb vint-i-set Estats membres, i estar preparada per als distints reptes que plantejava el segle XXI. Per això, després de fer una sèrie de concessions (manteniment d´un comissari, no interferència en temes com l´avortament o la política fiscal), el 2 d´octubre de 2009 es va celebrar un segon referèndum a Irlanda, que fou clarament favorable al nou tractat. Mentre tot això succeïa, els caps d´Estat de dos països de recent incorporació com Polònia o República Txeca mantenien en suspens la ratificació del Tractat de Lisboa, malgrat l´aprovació prèvia per part dels respectius parlaments nacionals. El president polonès, un cop coneguts els resultats del segon referèndum irlandès, decidí signar l´instrument de ratificació, mentre que l´euroescèptic president txec optà –quan el mateix parlament txec no ho havia fet– per posar condicions a la ratificació vinculades a la vigència i l´aplicació a la República Txeca de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió. Atesa aquesta exigència (que des del punt de vista jurídic no tenia cap tipus de fonament), els caps d´Estat i de Govern de la Unió optaren per acceptar les pretensions txeques per tal de garantir la ràpida entrada en vigor del nou tractat. Tot plegat posa en relleu que la construcció europea no és ni ha estat un procés senzill.
Probablement el Tractat de Lisboa, juntament amb el Tractat de Maastricht de 1992, que creà la Unió Europea, es pot considerar com un dels tractats més rellevants i transcendents en el procés de construcció europea. Els tractats vigents fins ara presentaven mancances importants que afectaven el mateix funcionament intern de l´organització internacional: la Unió Europea convivia amb la Comunitat Europea i amb la Comunitat Europea de l´Energia Atòmica, teníem unes institucions que no estaven pensades per funcionar amb vint-i-set Estats membres, no hi havia un catàleg jurídicament vinculant de drets fonamentals, el Parlament europeu no era un autèntic colegislador, l´exigència d´acord entre tots els Estats membres impossibilitava l´actuació en un nombre important de matèries, l´estructura en pilars de la Unió no facilitava el seu funcionament, etcètera.
El Tractat de Lisboa pretén donar una resposta a tots aquests problemes amb l´objectiu essencial de millorar el funcionament intern de la Unió, atorgar-li una major visibilitat exterior i atribuir-li noves competències vinculades als reptes del segle XXI com l´energia, la lluita contra el canvi climàtic o la lluita contra la immigració il·legal.
A partir de l´entrada en vigor del nou tractat, la Comunitat Europea desapareix i tot girarà al voltant de la Unió Europea, la qual descansarà en dos tractats: el Tractat de la Unió Europea i el Tractat de Funcionament de la Unió. Així mateix, juntament amb el component econòmic que, des dels inicis, ha estat present en la construcció europea, s´atorga una major rellevància a la dimensió política. L´euro, la ciutadania europea o el nomenament recent del president del Consell Europeu o de l´alt representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat són exemples de la naturalesa política i no estrictament econòmica de la Unió. Així mateix, el Tractat de Lisboa introdueix novetats importants com la iniciativa legislativa popular, s´atorga un major paper als parlaments nacionals en l´adopció de les normes europees, es racionalitza i es fa més eficient la presa de decisions per part de les institucions comunitàries i se´n modernitza el funcionament, s´introdueix la dimensió territorial a la cohesió econòmica i social (el fet que pot beneficiar les Illes Balears, atès el reconeixement específic a la problemàtica de la insularitat), s´amplia de forma considerable el conjunt de matèries que es decidiran per majoria qualificada i no per unanimitat, s´insereix un catàleg de drets fonamentals i s´adopten noves disposicions en matèria de lluita contra la delinqüència transfronterera i el tràfic d´éssers humans, entre d´altres.
Així doncs, des del punt de vista de la Unió, del seu funcionament i projecció exterior, molts són els avantatges del nou tractat. Certament també hi ha mancances relacionades, entre d´altres, amb la clarificació i jerarquia de les disposicions comunitàries i la redacció mateixa del Tractat i la seva (no fàcil) comprensió.
Una de les principals tasques que haurà d´afrontar la propera presidència espanyola de torn de la Unió, que s´inicia l´1 de gener de 2010, serà la posada en marxa i desplegament del nou tractat. La tasca no serà senzilla. En tot cas, el Tractat de Lisboa atorga els instruments necessaris perquè la Unió Europea es consolidi com una organització internacional de referència al món que garanteix la cohesió econòmica i política dels Estats membres, i amb un gran potencial en les relacions internacionals.
(*) Professor de Dret Internacional Públic i titular de la Càtedra Jean Monnet de Dret de la Unió Europea a la UIB
