El maltractament s´acaba als 60. Almenys, això és el que podria semblar a primera vista, fent un cop d´ull ràpid a les estadístiques nacionals de denúncies per maltractaments produïts per la parella o exparella segons grups d´edat de 64 anys o més (968 casos en 2007), i comparant les dades en aquest mateix any, amb qualsevol altre grup d´edat entre els 18 i els 50 anys (per exemple, amb els 21.567 casos de maltractaments en el tram d´edat de 31-40 anys).

No obstant això altra dada que ens pot donar més informació sobre si el maltractament acaba als 60 o no, és el nombre de dones mortes per violència de gènere a mà de la seva parella o exparella d´aquesta mateixa edat, 64 anys o més (10 dones en 2007). Un percentatge desmesurat, més de 0 sempre ho és, però molt més si ho comparem amb els 15 casos de mort en el tram de 31-40 anys, perquè els percentatges no resisteixen la comparança.

No, el maltractament no acaba als 60 encara que sí existeix una percepció generalitzada que el maltractament de gènere és un problema de la dona jove, que finalitza en l´edat madura. Aquesta percepció distorsionada ha provocat una absència d´informació sobre les necessitats específiques de les dones majors maltractades.

El que sí ens poden dir aquestes dades estadístiques és que el maltractament no es denuncia, o es denuncia menys a partir d´aquesta edat per raons diverses. Encara que en el nostre context hi ha una gran falta de literatura científica sobre aquesta qüestió i no disposem de dades empíriques ni quantitatives ni qualitatives que ens permetin aprofundir sobre les necessitats i demandes d´aquest grup d´edat, sí sabem, pels estudis que s´han duit a terme en altres països com Estats Units, Canadà, Austràlia o Regne Unit, per citar alguns dels més recents, que les dones de 60 anys que són maltractades, ho són en major percentatge del que reflecteixen aquestes dades i, en la majoria de casos, des de fa dècades.

Les raons per a no informar sobre el maltractament són de molts tipus, d´entrada cal tenir en compte que, abans de la dècada de 1980, diversos factors polítics, socials i culturals combinats amb el fet que la violència de gènere no era considerada un comportament punible –afavorint que moltes dones sofrissin en silenci–. Per a moltes dones que ara tenen 60 anys o més això és encara la norma. També la consciència del problema és baixa. Haver patit durant molts anys aquest maltractament pot fer pensar que aquest comportament forma part de la normalitat de la relació. Reconèixer-lo pot produir vergonya en la majoria de casos, però l´impacte sobre la dona major s´associa amb diversos problemes i riscos que no estan presents o no són els mateixos en el cas de la dona més jove. Per altra banda està la qüestió de les alternatives reals a aquesta situació, quan les qüestions financeres i de recursos no estan resoltes i l´abandó de la llar familiar en la qual s´ha viscut tota la vida o el rol que s´ocupa dintre de la família –en molts casos la dona es la principal proveidora de serveis enmig de diverses generacions–, és gairebé l´única cosa que es té.

Per altra banda, la majoria de serveis estan pensats per al perfil de dones que reflecteixen les estadístiques, dones joves en edat de criança, la majoria de les vegades amb fills i filles al seu càrrec. El maltractament de la parella a la dona major necessita ser reconegut com a tal, es a dir, com a maltracte de gènere, i no com un subtipus de maltractament per raons d´edat. Necessita explorar-se a fons com les dones mereixen. També necessita d´alternatives innovadores que puguin donar resposta a les seves necessitats específiques no només per raons d´edat, sinó també per raons derivades de les seves dificultats físiques, socials o culturals.

(*) Catedràtica d´Universitat i directora de la Universitat Oberta per a Majors (UOM) de la UIB