La gent tenim una irreprimible capacitat a assenyalar els qui s´allunyen dels solcs estipulats per la tribu. No agraden els qui volen anar una mica a lloure. No importa que sigui en afers diguem-ne d´alta volada (com el pensament, la ciència, les arts, àmbits en els quals hi ha un extens martirologi heterodox; en un gran nombre de casos, els qui varen fer avançar les dinàmiques de les disciplines a què es dedicaven, els qui varen provocar les ruptures artístiques que varen treure l´art de les cavernes ofegants de l´acadèmia), sinó en afers de la vida quotidiana i diària (abans, a les escoles es corregia, més d´un cop amb males maneres, els al·lots que escrivien amb la mà esquerra; tota una desviació de la bona ortodòxia pedagògica). Són, a vegades, aquestes petites discrepàncies les que provoquen les ruptures de parella, o el trencament d´amistats que pareixien a prova de bombes. Ens solem barallar no per grans discussions ideològicomorals, sinó per gestes més intranscendents; posem per cas, el fet de no voler assistir a cap de les festes oficials que la tradició familar té assignades com a oficials i a les quals cap membre de la família no hi pot faltar, si no vol ser excomulgat de per vida. A totes les cases, hi ha, com és sabut, l´ovella negra o el rar; no és fàcil que les rareses s´acceptin amb magnanimitat; el més comú és que, per pur pragmatisme i per no aixecar discussions dia sí i altre també, s´acabi acceptant el camí de la majoria, tot allò que es considera "normal".
Tanmateix, els qui tan segurs estan d´anar sempre pel recte camí, no s´han temut que els humans som, per designis de la naturalesa, una espècie d´allò més rara. Se´ns ha dotat d´unes facultats meravelloses (una altra cosa és si després les malbaratam de mala manera), com la de parlar (o pensar, si es vol), o la de la creació i gaudi artístics, sense que gairebé no ens haguem demanat mai el perquè d´aquest privilegi. Investigadors de camps diversos, i des de perspectives també diferents, s´entesten justament a fer-nos conscients del grapat de rareses de què estam investits els humans. Vet-ne aquí algunes, que responen a actes que practicam de la manera més inconscient, com si fossin, diríem, pròpies de la nostra naturalesa.
Ignoram per què envermellim en determinades circumstàncies; el rubor tendria a veure amb l´honestedad, amb el convenciment que n´hen feta alguna de dolenta, i volem revelar, amb la vermellor del rostre, la nostra culpa; a més, indica que hi ha certa consciència de cooperació social, de voler fer el bé; altres hi veuen un origen sexual; la vermellor podria haver estat un pol d´atracció, un factor que ajuda a la selecció sexual. Està per escatir encara una altra raresa; les causes del riure (no exclusiu dels humans), però sí el sentit de l´humor. També hi ha explicacions per a tots els gusts; una dada en què, però, pareix que hi ha consens és el fet que els homes solen tenir més sentit de l´humor que no les dones; encara que les dones, com deia un amic, vulguin riure sempre, el graciós, d´entrada, ha de ser el mascle. És una de les primeres regles per lligar, fer-se el simpàtic. L´humor, però, ha de ser subtil i ben assaonat. El pallasset de la colla, tanmateix, no sol tenir gaire èxit; les dones solen triar bé. Allò que no s´entén és que dones d´allò més divertides, i maques, per descomptat, acaben els dies amb un totxto inaguantable.
Posats a esmentar rareses, l´altruisme n´és una altra, exclusiva també dels humans. Tan rara que és gairebé una excepció.
