JERONI SALOM
Ens sorprèn més d´un cop constatar com, en determinats contextos, algunes persones són capaces de canviar de tarannà d´una manera radical. D´acord que el concepte de "normalitat" és sovint ambigu i difícil de delimitar, encara que és fàcil de fer volar pels aires quan –i és una situació que veim sovint reflectida en els mitjans de comunicació, i, també, a la realitat– es descobreix que el veïnat aquell tan pacífic, amable, educat, tan "normal" vaja, amagava en el seu si la fesomia d´un energumen, capaç de carregar-se la dona, o de fer part de qualsevol grup terrorista dels que es proposen fer el mal gratuït i inútil, justificat fins i tot per causes que podrien semblar justes i nobles.
És ben sabut que el cervell humà és un enigma, un giny extraordinari de què encara se´n sap molt poc, com és ara, tot i que sense dubte en trobaríem hipòtesis a voler sobre les causes, les esmentades alteracions anòmales en el comportament humà. No oblidam, no, que Sant Freud va fer encertades aproximacions, que no anaven del tot desencaminades, quant a l´immens guirigall que tenim ordit dins el nostre jo, o jos, millor dit, de la lluita entre els quals diguem que en sorgeix aquesta estranya combinació que se´n sol dir persona. Els jos plàcids i amables, oberts i tolerants, partidaris del bé i de fer la vida agradable es diria que, i no és que un sigui gaire optimista, al final són els que més s´imposen, a pesar de tot. Però els jos perversos i tèrbols són sempre a l´aguait, i el més insignificant mecanisme els pot activar; llavors tot és possible. En vàrem tenir una mostra terrible en la carnisseria desfermada a l´ex-Iugoslàvia als anys noranta, en què amics de tota la vida, gent que, o almenys ens ho havien fet creure, havien viscut pacíficament durant anys i anys, arrossegats per soflames diverses i discurs amerats de pàtries, greugues històrics i presumptes drets inviolables, es varen matar sense pietat.
Terribles transformacions que també patim molts de nosaltres quan ens posam al volant d´un cotxe. Deixant de banda els errors mecànics (que n´hi pot haver, però que fa l´efecte que són un percentatge baixíssim, i més amb les tecnologies actuals), la mala sort, o alguna badada escadussera, la immensa majoria d´accidents mortals són deguts a una conducció desastrosa i temerària. Al volant, molts ens creim els reis de la casa; el seient de conductor es converteix en el punt de mira amb què observam el món i des del qual abocam bona part de les nostres frustracions. Les més esborranadores discussions, els insults més infectes que a vegades escoltam, provenen de foteses relacionades amb la conducció.
A còpia de campanyes institucionals, de pedagogies insistents, sembla que les estadístiques dels accidents mortals van disminuint. Els experts diuen que el sol fet de conduir representa fer més de quaranta activitats bàsiques, que, al seu torn, es descomponen en devers mil subactivitats, que donen lloc a més de cinquanta mil accions possibles, algunes de les quals amb dosis altes de tensió i desgast. El problema és que no tenim el respecte degut a una sofisticada màquina de mort; i, també, perquè anam, des d´al·lots, pel món intentant transgredir les normes que se´ns donen, veient-les com una cotilla que ofega la nostra "llibertat". També és cert que, de cotxes, n´hi podria haver menys, o bé fer-ne un ús més limitat i racional –almenys dins els centres urbans; els polítics no s´hi atreveixen, però–. Tampoc no caurem en la ingenuïtat de pensar que tots els mals del planeta vénen dels cotxes. La mort d´un bon grapat d´innocents sí.
