TONI BAOS (*)
Xerrar de pressupostos, per CCOO, és xerrar de la matèria primera amb què s´ha de construir i fer possible el canvi en el model productiu de la nostra comunitat autònoma, que té com a guia i full de ruta el Pacte per la competitivitat, l´ocupació i la cohesió social. Són les peces amb les quals es construeixen tots els projectes i els fan possibles. Per això, sobre la distribució pressupostària que s´està presentant, i sabedors de les mancances presents i futures producte de l´actual crisi, en primer terme ens demanam: per què no es va apostar per l´increment d´aquells impostos que graven damunt els més poderosos; ara tendríem més doblers per distribuir, més projectes per realitzar, menys batalles per perdre i més confiança en el nostre sistema fiscal i de repartiment de la riquesa. I segon, s´ha prioritzat realment la inversió social, tal com s´està dient, o s´han determinat les partides pressupostàries a les diferents Conselleries prioritzant els incomprensibles equilibris propis del pacte de Govern?
Tal com vénen aquests pressupostos ja podem dir que, d´entrada, rebutjam (i dic rebutjam per suavitzar el que realment tenc en el cap) l´anunciada congelació dels acords que contemplen els actuals pressupostos de la CAIB (sanitat, ensenyament concertat...) i més tenint en compte que els pressupostos estatals garateixen el seu compliment. Aquí, la CAIB retalla sense pietat ni consens social i ens obliga a fer lectures del tipus: de qui ha estat la idea de contenir la despesa retallant els salaris dels treballadors? És així com pensen prioritzar els aspectes socials? És aquest el valor que l´Administració dóna als acords que signa amb els seus treballadors i treballadores? L´Administració congela acords de la mateixa manera que la patronal congela els convenis? Per què no es tallen d´una vegada les bonificacions que l´Administració paga als empresaris per contractar treballadors fixos, unes bonificacions que no serveixen més que per abaratir la despesa en salaris que els empresaris haurien d´assumir com a responsabilitat pròpia?
Veient els anuncis de retalls presupostaris de les conselleries d´Afers Socials, d´Educació i de Sanitat ens preguntam si aquesta comunitat autònoma podrà fer front als seus propis compromisos: la construcció de noves infraestructures educatives i sanitàries per tal de cobrir l´actual demanda i que fa que, per exemple, les desmesurades ràtios alumnes/professors imposibilitin pensar a millorar el nostre capital humà; emprendre i garantir el compliment de la Llei de dependència; garantir la tan necessària cohesió social per mitjà de la normalització de la nostra llengua... en definitiva, avançar i complir!
Paradoxalment, sembla que només nosaltres, que som els que hem de fer l´esforç transformador a través de la qualificació professional, nosaltres, els treballadors i treballadores, som els únics que ho tenim clar i que lluitam diàriament contra les resistències patronals, unes patronals que ja haurien d´estar invertint en la modernització de les seves infraestructures i del seu capital humà i, per contra, no fan més que repetir el sense sentit aquell de la reforma laboral i l´acomiadament lliure que ens ha de salvar a tots de la crisi (a tots o a ells?). Tot coverbos!
Per cert, a nosaltres ni ens han deixat veure l´esborrany dels pressupostos com així succeïa altres anys; per què serà, per què no podem compartir-los? Per què les nostres aportacions no són necessàries? Perquè som uns criticadors, o perquè no tenim una visió polititzada, o perquè… Per què no? No ho sabem.
Almanco, entre tanta retallada pressupostària sempre ens consolarà el fet que si queden corruptes tendran manco per endur-se´n. O no. Mai se sap.
Se´ns acut, també, que a l´igual que els grans magatzems fan les seves previsions tenint en compte que un tant per cent dels pressupostos s´esfumen en robatoris (ens crida molt l´atenció el gran nombre de robatoris que ha hagut en productes de primera necessitat -reflexionem-hi, ja!- ), l´Administració faci el mateix amb els seus i comptabilitzi el tant per cent en corrupció.
Ai! Més val riure que plorar, diuen.
(*) Secretari de Comunicació i Cultura de CCOO de les Illes Balears
