SEBASTIÀ FRAU I GAIÀ
Si durant anys heu donat l´esquena a la terra, tot això que us haureu perdut. Si us són indiferents les roses, els clavells i les mare-selves que just ara rebrosten tímides però anhelants, sempre podreu excusar-vos en el fet que no teniu temps i que, tanmateix, la natura farà son camí sense vosaltres. Si de bon matí no feu cas de la blanquíssima flor de l´heura que s´obre només un instant per saludar-vos, sereu uns ingrats irredents. Rics o pobres, erms o cultivats, però ingrats al cap i a la fi. I si heu passat al costat d´un plançó del ginjoler que el vent havia decantat una mica i no heu tractat d´endreçar-lo amb un tutor, potser que un dia el ginjoler us ho recordi o que us persegueixi per una eternitat aquella lleugera cremor del cor...
Les coses, si les ignorem, no ens poden sorprendre perquè desconeixíem que existien. I quan les coneixem, ens sorprèn haver-les desconegut fins aleshores i ens admirem –o ens donem cops al cap!– d´haver fet camí per la vida sense saber allò tan natural, tan profitós i tan digne d´encomi que ara sabem i que fins suara ignoràvem. Doncs bé, la descoberta recent s´anomena la segona primavera i habita de ple dins la tardor mateixa. La segona primavera o la primavera de la tardor, que en diuen uns altres. El jardí, assedegat de tot l´estiu ha rebut l´aigua generosa del mes de setembre i, amb un cert neguit, esguarda l´arribada de les calors tardorenques per deixar-se acaronar. De les carícies del sol tornaran a florir les petúnies, les clívies i les azalees i, fins i tot, el lledoner, mandrós, semblarà que vulgui estirar-se encara més... Reneix, així, el jardí, reneix la primavera i reneix la vida, batec latent de joia, joia latent, batec...
[Ara veuràs com això derivarà vers l´analogia entre la primavera de la tardor i la vida de les persones, que també poden travessar per un segona primavera.] Mai no s´ha conegut un jardí que vagi endavant si no se´n té cura. Perquè una cosa és que els arbres i les plantes sàpiguen completar son cicle vital tots sols, i una de diferent que un jardí sigui un jardí si algú no l´ordena, si algú no regeix el procés de forma harmoniosa. Néixer, créixer i finir talment el romaní i les sàlvies, és clar que sí. La pregunta és com. De qualsevol manera, a l´igual que un bosc inaccessible sense amo ni concert dins del qual ningú no hagi esporgat mai cap brancatge, o en relació serena i equilibrada amb un mateix i el seu entorn. Néixer, créixer i finir, però amb quin sentit, per fer què i amb quina idea de la moral. Per aportar què al conjunt, per aportar què als que t´envolten, per treure quina ensenyança i quina riquesa. Per finir amb quines imatges als ulls. Per endur-se´n què a la memòria. Vet aquí les preguntes.
[Ho hem acabat de complicar. Quins revolts! De les petúnies als dilemes vitals... Qui sap on anirem a parar!] Una rosa de tardor també és una rosa. Es desfulla amb facilitat, ja es veu que no té la vigoria de les roses del mes de maig, però també és una rosa. I si una horabaixa lànguida, damunt la vostra taula de treball, en trobeu una dins d´un gotet de vidre, canvieu-li l´aigua sovint, mireu-la tendrament, recolliu i acaroneu els pètals. Heu de saber que teniu la fortuna de cara.
PS: Els moments memorables els associem freqüentment a la música (encara que acostumi a passar que només siguin memorables, els moments, per a nosaltres mateixos i per als escassos incondicionals). La música, quan mereix aquest nom, s´assembla a un jardí que també se´l mereixi, el nom. Si parlem de música, parlem, finalment, de sons ordenats matemàticament amb la mateixa saviesa, sensibilitat i ordre amb què s´ordena un jardí. A vegades m´he demanat –i he demanat– les cançons que triaria per néixer, per viure i per morir (una per a cadascun d´aquests moments). La tria seria necessàriament contingent perquè en tot precís instant tenim un ventall de possibilitats que pot ser que s´obri o es tanqui amb el pas del temps, poc o molt, que ens resti. Avui només revelaré, i a mitges, els sons que voldria sentir en els darrers moments, minuts o segons. La tria, en aquest cas, ja està feta. No és música, però a les meves orelles sonaria com si ho fos. Són paraules, remors a petita veu que em retornarien a la rosa dins del gotet de vidre.
