JERONI SALOM
Una de les qüestions que sovint presideixen el debat cultural del nostre temps és el de l´anomenada crisi de les humanitats. Quan apareixen aquelles enquestes que ens diuen que els índexs de lectura estan per terra, que els escolars escriuen cada dia pitjor, que la seva comprensió lectora és ridícula, som donats a fer previsions catastròfiques, en efecte, sobre la decadència de la secular tradició humanística. Per acabar-ho d´adobar, un dia qualsevol descobrim que les facultats del que se´n deien de filosofia i lletres estan desertes.
Potser no cal enfadar-s´hi massa. Un diria que les humanitats no han interessat gaire massa, o almenys la gent no se les ha pres amb idèntic entusiasme que altres passatemps de la vida. Fetes les proporcions pertinents, posaria la mà al foc que, el nombre dels qui en els nostres dies s´atreveixen a envestir (i acaben la tasca, ep!) la Commedia del Dante, divergeixi gaire dels qui ho feren en qualssevol dels temps passats. O, també, els qui són capaços de llegir els diàlegs de Plató o l´Eneida en versió original. Uns pocs escollits de la tribu.
No es negarà que, a remolc dels recents anys de vaques grasses i boges, les preferències quant a estudis universitaris s´inclinaven per estudis –econòmiques, empresarals, gestió d´empreses, potsr medicina– que pareixien assegurar un èxit, dinerari, immediat. No eren només les humanitats que eren dejectades, sinó carreres com matemàtiques o física.
Encara que hi ha qui ho atribueix a l´efecte crisi (a falta de feina, posem-nos a estudiar) sembla que hi hagi una remuntada dels tradicionals estudis humanístics. Un s´inclina a pensar que el que ha passat és el retorn a l´equilibri de sempre. No era gaire normal, diríem, l´interès per uns estudis guiats tan sols per una raó pràctica.
Si una part concreta dels estudis universitaris ha tocat fons és el d´algunes filologies i, sobretot, les clàssiques. Una de les conseqüències és que, a hores d´ara, sigui d´allò més complicat trobar professors per impartir classes de llatí o grec al batxillerat, tal com se´n feia ressò el proppassat diumenge aquest periòdic; ens referia el cas d´algunes alumnes de batxillerat que, gràcies a les possibilitats de la informàtica, un "professor virtual" les ensinistra en l´aprenentatge de les dues venerables llengües dites mortes.
Fa la sensació que la brama neoliberal s´ha ensenyorit també dels afers culturals; deixem que el mercat, diuen, posi les coses al seu lloc. Si hem de deixar al·lots sense mestre, no passa res; guardem els calerons per als qui, posem els tennistes, millor imatge donin del nostre clos entranyable.
Com a modest, indolent i distant aficionat als afers del món clàssic un en lamenta la pèrdua de pes i de prestigi, igual que una de les al·lotes del reportatge esmentat; és cultura i s´hi troben els nostres orígens; en les llengües en què habitualment rallam per aquí hi ressonen els ecos llunyans, filtrats pel llatí, de llengües encara molt més antigues. A part de professors, necessitam també –com és deure de tota generació– els novells filòlegs clàssics que ens reinterpretin, que ens facin noves lectures, a la llum de les investigacions més recents, del nostre passat. I que, també, tradueixin de bell nou els autors clàssics, amb nous criteris i ajustats a les modulacions de la llengua actual. Confés que no m´agraden gens ni mica els profetes d´un presumpte món clàssic, postís i caspós, perdut en les boires nostàlgiques d´una edat d´or inassolible, com els qui proclamen a tort i a dret que el grec i el llatí són llengües que "ajuden a pensar", com si les altres no servissin per a una tasca tan excelsa.
