JUAN ANTONIO DARDER COLOM (*)
Dia de Tots Sants, dia de Difunts… És el dia de visitar cementeris i rememorar aquelles persones estimades que ja han passat pel misteriós tràngol de morir. Aquest fet de la mort, fet demolidor per la nostra limitadíssima capacitat d´abstracció i coneixement de la pròpia realitat existencial, ens duu inexorablement a sentir un impuls de rebel·lia, de desesperació i de pessimisme vital. Davant la mort d´un esser estimat qui no ha plorat? Qui no s´ha deprimit? Qui no s´ha irritat? I tot plegat, qui no ha aixecat els seus ulls plorosos cap al cel i, amb ànim irritat, ferit i rebel, no ha demanat a Déu: Si tu ets bo i totpoderós, per què em fas això? Potser davant aquest lament de desesperació hi hagi dues explicacions que eximeixen la Divinitat de la més mínima intenció de fer-nos sofrir.
En primer lloc, la transcendència de la nostra ànima, és a dir, que la mort és el fi del caminar del cos carnal, però el "jo" espiritual entra dins un altre món, l´autèntic món de Déu, que per a nosaltres, com a éssers encarnats, ens és desconegut i inaccessible. Com a cristians ens cal recordar el capítol 15 de la primera carta al corintis: "Amb la mort se sembra un cos terrenal i ressuscita un cos espiritual, perquè així com hi ha cossos terrenals, també hi ha cossos espirituals. Un cos corruptible de carn i sang no pot posseir el regne de Déu. Quan aquest cos s´haurà revestit d´allò que és incorruptible (l´esperit), aquest cos mortal s´haurà revestit de immortalitat". Cal dir que aquest fet de transcendència no és exclusiu del cristianisme sinó que és quelcom d´antropològic que es troba en totes les religions. És a dir, el concepte de la mort, inevitablement dolorós i demolidor per a nosaltres, en realitat és un fet imprescindible per entrar a la plenitud divina, tal com s´ha de cremar la cera del ciri perquè aquest emeti llum, i que, una vegada consumit el ciri, la llum viatge eternament per l´espai…
En segon lloc, cal dir que Déu és tot poderós dins el regne de l´esperit, no pas dins d´aquest regne material. Per això, Déu no té res a veure dins els fets purament materials, que es desenvolupen per lleis pròpies. No és la meva intenció entrar en valoracions hermenèutiques, però no passa desapercebut que llegint el Nou Testament, en determinats versicles, es deixa entreveure una clara i antagònica dualitat entre el món material i el món espiritual. Ben aclaridor és l´Evangeli de Sant Joan, on Jesús, veient propera la seva mort i passió, ens diu "La meva reialesa no es d´aquest món. Si fos d´aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat". Aquest versicle, implícitament, ens confirma que en cas de voler ser alliberat dels seus captors, Jesús sols ho podria aconseguir mitjançant el clàssic mètode terrenal de la lluita; per imposició de la força… Aquest món material no obeeix a desitjos i ordres del món de l´esperit.
En resum, no culpem la Divinidad de les calamitats d´aquest món; no és el seu. No caiguem dins la desesperació; no hi ha motiu. Malgrat la reflexió feta, sempre brollaran llàgrimes del meus ulls quan em deixi un ésser estimat…
(*) Metge expert en Bioètica
i president del Sant Sudari
