MIQUEL GUAL TORTELLA (*)
Aquest és el títol d´un dels darrers llibres que he llegit durant l´estiu. El seu autor, un teòleg nord-americà anomenat J. Haught, és un home que ha fet del seu ministeri un pont de diàleg entre la fe cristiana i la ciència. Un teòleg que dona mostres més que sobrades dels seus coneixements tant teològics com científics. En aquesta obra intenta, bàsicament, dues coses: caminar vers una teologia de la natura, que inclouria tenir en compte qüestions com el big bang, la teoria evolucionista, etc., estudiant, el mateix temps, les seves repercussions sobre la teologia i, en segon lloc, respondre amb arguments sòlids al naturalisme científic que, com afirma ell mateix, acostuma a ser materialista, ja que naix com a resultat de negar qualsevol traça d´un principi vital en el món físic. Així, doncs, tant la vida com la intel·ligència tindrien el seu origen en un substrat material, convertint-se en simples derivats de la matèria. Cenyint-me, doncs, a les possibilitats que em permet l´amplària d´un article com aquest, em ve de gust subratllar algunes de les idees que, al meu parer, vertebren l´obra tot just traduïda per l´editorial Sal Terrae.
Tanmateix, no es pot obviar que en moltes ocasions el contacte entre la fe i la teologia per una part, i la ciència per l´altra, ha estat dolorós i confós, com és el cas de Galileo i la postura assolida per l´Església enfront de la seva cosmologia, o les posicions eclesials manifestades davant els descobriments darwinistes. A l´origen de tal enfrontament s´hi troben un conjunt de causes com ara, el fet de no haver sabut distingir amb claredat entre teologia i ciència caient en una confusió de sabers; o bé contemplant-los com irreconciliables, pensant que la ciència és l´única via fiable per explicar i comprendre la realitat. Haught, fent referència a aquestes i altres causes que han provocat el distanciament entre fe i ciència, opta per una via de diàleg i de permanent contacte entre ambdós sabers, deixant aclarit que ni la ciència és absoluta en les seves aportacions sobre l´explicació de la realitat, ni l´objectiu de la teologia és donar raons científiques sobre qüestions com poden ser l´origen del món o de la vida. Així, doncs, només des d´un diàleg fecund entre teologia i ciència serà possible trobar punts de contacte que il·luminin ambdós camps, tots dos preocupats tant per un major coneixement de la veritat, com per la felicitat de l´home/dona.
És inqüestionable que els darrers descobriments científics, cosmològics i físics, no poden ser indiferents a la teologia, sinó que la qüestionen i l´obliguen a profunditzar en allò específic que pot aportar al diàleg interdisciplinari; per la seva part, la ciència, amb la humilitat que la caracteritza, també ha de reconèixer els límits que acompanyen tot saber científic; només així, sent conscients de les possibilitats de cada una de les dues parts, es podrà arribar al coneixement més ple de la realitat, ja que les anàlisis empíriques de la mateixa realitat, dutes a terme per la ciència, es veuran completades pel descobriment de sentit que comporten. Pot ser sigui l´exemple la millor metodologia per a descobrir la complementariatat que cercam. Suposem el regal que fem a un amic amb motiu del seu aniversari; la cosa en si té una doble explicació, sense que una negui l´altra. Així, la ciència, per la seva part, ens podrà dir de què ha estat fet aquell objecte i si comporta cap mena de toxicitat que el fa no aconsellable pels infants; mes la ciència no pot explicar-nos el sentit que té el regal per part del qui el rep, més allà de la seva composició física o del valor econòmic; aquest límit, no obstant, pot trobar el seu complement, un afegitó que no anul·la res de la anàlisi anterior, sinó que ve a coronar el coneixement humà i permet una lectura més profunda del fet.
Hi ha, endemés, altres raons que permeten parlar d´una convenient relació entre ciència i teologia, aquestes són el fet de trobar-nos davant un món inacabat, teoria totalment acceptada i defensada per part dels científics i, conseqüentment, un món inacabat ha de ser un món que resta obert al futur. Dues afirmacions que entronquen plenament amb la revelació juevocristiana. En efecte, els dos passatges bíblics que obrin i tanquen la història de l´autocomunicació de Déu amb l´home, que podien ser considerats com l´alfa i l´omega de la revelació, ens col·loquen sobre una pista oberta al futur, un futur que es presenta com a promesa. Així cal explicar la vocació d´Abraham, segons la narració del Gènesi; i en el mateix horitzó situa Haught la resurrecció de Jesús, la qual, més que ser vista com una interrupció de les lleis físiques de la naturalesa, és interpretada com a signe d´allò definitiu que ha irromput en la història present; una visió que s´oposa a la contemplació de l´univers com quelcom de perfecte i acabat des del principi, ja que un univers acabat tallaria les ales per volar vers un futur de "més ser" i, en conseqüència, asfixiaria qualsevol intent d´esperança. En aquest intent de crear "més ser" i major esperança és on es poden trobar la teologia i la ciència, ambdues implicades en una tasca comuna: col·laborar en la recreació, ja inaugurada, d´un univers que camina vers una major plenitud.
(*) Professor del CESAG
