MIQUEL MASCARÓ (*)
Ens agrada recordar aquell pensament, repetit sovint pels homes i dones de Déu de totes les tradicions, que constata que "les religions són camins de transcendència vers el misteri de Déu". Les religions són com els rius que van a desembocar a la mar, camins diversos que duen al mateix lloc. Les religions van néixer en temps, contexts i cultures diferents, fruit d´una particular i personal experiència de Déu, però totes ens marquen camins de transcendència perquè, malgrat no diguin el mateix, assenyalen el misteri de Déu que cap d´elles pot esgotar.
En la història de les religions continuen essent un model d´identificació aquells profetes que han fet experiència de Déu, i ens són familiars aquells altres que ens han indicat els camins de Déu. Així, per exemple, Moisès, el profeta del Déu alliberador; Mahoma, el profeta del Déu de la misericòrdia; Jesús de Natzaret, el profeta del Déu Pare; Buda, el profeta de la compassió; Leo-Tsé, el profeta del Tao... Aquests i molts altres no sols s´han trobat amb Déu, sinó que també l´han predicat i l´han anunciat amb la seva vida, tot i que sigui amb paraules, ensenyances i maneres molt diferents. Totes les tradicions i cultures s´han deixat interpel·lar pels camins de transcendència que les religions han mostrat perquè, encara que sigui amb matisos diferents, totes elles han ensenyat una saviesa que va més enllà del que és purament material.
A l´albada del segle XXI, sembla com si les religions estiguessin condemnades al silenci i a l´oblit perquè, a primer cop d´ull, no aporten cap novetat ni avanç tècnic a la nostra societat. La saviesa dels temps moderns no rau en la dimensió espiritual sinó en els avenços tecnològics i científics. La modernitat se´ns apareix com una dama rica, bella i culta que reparteix regals onsevulla de manera gratuïta i a mans plenes. El preu que hem de pagar per aquest privilegi és la pèrdua de valors, l´endarreriment en el tracte humà i espiritual, i una considerable pèrdua de qualitat de vida. El ritme que se´ns exigeix per a estar al dia en l´era tècnica i científica, ens ha forçat a desprendre´ns de moltes coses importants per a assolir una vida sana humana i espiritual, considerable i digna.
Haurem de tornar als principis espirituals que les religions ens oferien per tornar a humanitzar el planeta i la mateixa humanitat, volem dir que haurem de tornar a aquella saviesa espiritual, existent en totes les tradicions, que ens indica aquells valors que fan més plaents les relacions humanes i les relacions amb Déu. Tanmateix, les religions no són tractats de moral que centren la seva atenció i els seus principis en aquelles actituds pecaminoses que fomenten una baixa autoestima sinó que, altrament, són tractats d´experiència humana que posen en el centre del seu missatge doctrinal l´amor i el perdó. En la tradició cristiana ens trobam amb moltes escenes on veiem Jesús que vessa a mans plenes l´amor del Pare. Estimar fins a donar la vida és la màxima de Jesús, però també ho és el perdó. A la pregunta de Pere relativa a les vegades que s´ha de perdonar, el Mestre li respon que fins a setanta vegades set (Mt. 18, 21-22), és a dir sempre. L´amor i el perdó són les dues cares d´una mateixa moneda en la tradició cristiana.
Les religions no són tractats jurídics plens d´ensenyances i de prescripcions legalistes que fan malbé els pobres i els oprimits, sinó que més bé són tractats de principis que possibiliten una vida digna per a tothom. Les religions no són tractats de litúrgia ni de dogmàtica que posen els accents en rúbriques i prescripcions rituals, sinó que són presència viva d´un Déu que està més enllà del signes i del símbols, dels rituals i de les celebracions. La tradició musulmana ha silenciat i renunciat a tot signe sensible que indiqui la transcendència de Déu, despullant d´imatges les seves mesquites i els seus centres de reunions. Per a la tradició musulmana n´hi ha prou amb la confiança que descriu el profeta en d´un hadih (la tradició oral) que diu: "Onsevulla que miris allà hi ha la presència d´Al·là". La tasca de les religions seria la de lligar el cel i la terra, lligar home amb Déu, lligar el cos i l´ànima, lligar el masculí amb el femení... Però no sempre ha estat així. Les religions, totes elles, han de ser capaces de bandejar la temptació de dominar la consciència o de traçar un camí de submissió i d´uniformitat, ja que la seva essència hauria de ser estar més enllà de tota manipulació. Ha arribat el moment que les tradicions han de fer el seu "giornamiento", posar-se al dia segons els Signes del Temps agafant-se de la mà de la ciència, de la tècnica i de la cultura sense que cap d´elles enfosqueixi les altres. El nou paradigma no és allunyar les tradicions religioses de l´escena de la vida humana, sinó la d´oferir a l´home d´avui una nova escala de valors i de principis espirituals que omplin el seu cor. No podem oblidar que la fe en Déu és una necessitat de l´ésser humà. L´home d´avui no sols pot viure de la tècnica sinó que, perquè la seva vida segueixi tenint sentit, té la necessitat d´obrir-se al misteri de Déu sense escatimar la importància i la necessitat d´un profund diàleg amb la modernitat. A la plaça pública ja no sols es podran vendre aquells productes que únicament prometin el benestar material, també s´hauran d´oferir aquelles espurnes espirituals que puguin apagar els desitjos més profunds de l´ésser humà. En la nostra era ja no hi té cabuda el màrqueting que convida a la buidor i a la vida fàcil, ara cal oferir espais de contemplació, de meditació, de silenci i de pregària perquè l´home trobi el tresor que roman en el seu propi cor.
(*) Membre del grup de Diàleg Interreligiós de Mallorca
