GABRIEL JANER MANILA
Fa pocs dies he visitat al museu del Louvre una exposició d´extraordinària bellesa. És una mostra que reuneix quadres vinguts d´indrets molt diversos, ara ajuntats a l´empar del museu parisenc. Es tracta de l´obra més significativa de tres pintors que definiren l´art i la vida de la ciutat de Venècia durant el segle XVI i que subratllaren amb el seu art l´esplendor de la ciutat i la seva glòria alhora que s´iniciava la seva decadència. Tizià, Tintoretto i Veronesse pinten la il.lusió d´una època que comença a esfondrar-se.
L´exposició subratlla les desavinences, les rivalitats i le guerres entre els tres artistes. No es podien suportar, s´alegraven del fracàs de l´altre i en més d´una ocasió el propiciaren. En el fons es tractava de salvar el negoci: els col·leccionistes, els reis que els feien encàrrecs, els nobles senyors que volien perpetuar-se en els retrats. Salvar el negoci i alimentar el prestigi. Aquestes rivalitats aportaren alguns beneficis a l´art: la recerca de tècniques i materials nous, l´autoexigència a l´hora de dur a cap la seva obra, les noves formes amb què s´atreviren a pintar.
Hi podem veure els retrats dels poderosos d´aquell segle, els grans temes sagrats, les històries mitològiques, la figura de la dona desitjada. Pens ara en Perseu i Andròmeda del Veronesse, d´una poderosa tensió narrativa en què s´ajunten la sensualitat i l´esglai. Pens en la Venus d´Urbino de Tizià, en la Susanna que es banya sota la mirada de dos vells que l´observen i alhora la desitgen, de Tintoretto. Les dones desitjades: Dànae, Lucrècia… I Venus… M´agrada veure-la que es mira en un mirall. Rere tanta bellesa, la poquedat i la misèria de la discòrdia: les rivalitats, a Venècia.
L´any 1573, dos anys després de la batalla de Lepanto –la participació de les galeres venecianes asseguraren el triomf de la Santa Aliança contra els turcs–, Veronesse va pintar El Sant Sopar, un quadre que inquietà els inquisidors a causa de les llibertats que el pintor s´havia pres en interpretar aquell episodi dels Evangelis. I hagué de comparèixer davant el Tribunal a fi de defensar la seva obra. Els inquisidors estaven preocupats pel caire profà que prenia la pintura veneciana i acusaven el pintor d´introduir elements que no s´avenien als temes religiosos que tractava. Mentre els apòstols rodegen el Crist entorn de la taula, la tela s´omple d´altres personatges: nans i bufons, criats i senyors, animals domèstics…, a l´empar d´una arquitectura sumptuosa i clara.
En una paret de l´exposició s´hi reprodueix un fragment del diàleg entre el pintor i l´home que presideix el tribunal que el jutja. L´Inquisidor pregunta: "Algú us demanà que pintàssiu en aquest quadre soldats armats d´alabardes, bufons que tracten de fer riure la gent i altres coses semblants?" El pintor va respondre: "Si em resta espai a la tela, l´ompl arreu de les figures que em demanen, però també faig servir la imaginació. Nosaltres els pintors ens permetem aquelles llicències que igualment es permeten els poetes i els bojos…"
La resposta va alarmar el tribunal. Els pintors, de la mateixa manera que els poetes i els bojos, també se serveixen de la imaginació: la capacitat de crear altres móns, realitats posibles, com fan els poetes i els bojos.
El tribunal l´obligà a canviar el títol del quadre. Ja no es diria El Sant Sopar. Simplement, El Sopar a la casa de Lévi.
