PLANAS I SANMARTI
Ara que el cas De Santos referent a l´ús delictiu de fons públics ja està sentenciat, vull ficar cullerada perquè sé que si mai no he influit en cap decisió pública, per més que molts periodistes siguin titllats d´influents, ara el meu utòpic poder d´influència és el més proper al zero absolut. Per això vull dir i dic que l´eximent de culpabilitat de qualsevol delicte per consum de drogues em pareix una barbaritat, un gravíssim error d´aquesta figura coneguda com el legislador. Per mi i per a molts ciutadans, quan una persona delinqueix amb l´influència de qualsevol droga, especialment si és dura, aquesta circumstància hauria de suposar un agreujament de la culpabilitat i no un atenuant.
Per exemple, un conductor d´automòbil que dóna positiu en un control de alcoholemia, és sancionat. L´alcohol és una droga, tova o dura, segons sigui el cas. La cocaina, també. La llei està tan mal parida com la del tabac. Així es dóna la paradoxa de que la Paca és a la presó per vendre droga i en Rodrigo de Santos s´en beneficia, penalment, per consumir-la. Ambdós casos, el de la pobra Paca i el del sortat Rodrigo, ajustats a Llei. Resulta que la Paca i tots els seus s´enriquien venent droga i en Rodrigo ens empobria a tots els ciutadans consumint-la. Pecat mortal per la Paca (hi estic d´acord). Ni pecat venial per Rodrigo, ans al contrari, llàstima i reducció de la condemna (no hi estic d´acord). Contra el que dic, ho admet, no tothom pensa com jo, que hauria augmentat la condemna precisament perquè consider la drogadicció un delicte i una pràctica moral intolerable, encara que accept el dret de tothom a fer el que vulgui amb el seu cos. Això sí, sempre que els límits de la seva llibertat no envaeixin el camp de la meva.
El jurat popular, integrat per gent com vostè, amic lector, i jo, discrepa i ha alleugerat el temps de condemna de Rodrigo que té tota la llibertat de freqüentar cases de prostitució, prendre cocaina o fer el que li surti de l´engonal. No en faltaria d´altre! Però aquesta llibertat no va acompanyada del dret d´utilitzar doblers públics. I, per favor, fixin-se bé en la tesi: el propi Rodrigo atribueix al consum de cocaina aquest delicte. Ergo, aquest consum és culpable, també, dels fets. Idò, si així és, i ho és, la drogadicció hauria de ser un agreujant i no un atenuant.
Però es dóna el cas que, pel que es veu, De Santos era drogadicte a mitja jornada. Una mena de fixo-discontinu de la cocaina, ja que els seus efectes només li entorbolien el cervell, a l´hora de raonar, quan es despendolava a Ca n´Alfredo però no quan prenia decisions com a poderós tinent de batle de l´ajuntament de Ciutat.
Que jo sàpiga, ningú (i quan dic ningú vull dir ningú) ha posat en dubte res del que el cocainòman declarat i confès feia des del seu totpoderós lloc polític. La seva amiga, companya i cap a Cort, la batlesa, ni tan sols s´enterà de que Rodrigo dugués una vida secreta ni de que esnifàs droga. Tot ell i el seu comportament era senzillament admirables.
Només que, com en aquells contes de terror, dignes d´Allan Poe o Stephen King, el doctor Rodrigo es transformava en Mister De Santos Hyde. A la fi ha sortit el retrat de Dorian Gray. Per això cal demanar-nos: a la vista d´aquesta doble vida al estil del Comte Dràcula o l´home llop, no seria convenient repasar totes les decisions preses i accions fetes per De Santos quan fou l´home fort del nostre ajuntament de Ciutat influit per les drogues?
I, especialment, no seria convenient, just i necessari que el legislador revisàs completament tota la jurisprudència, blana al meu entendre, que regula el món de la droga?
POST SCRIPTUM.- No voldria que ningú, començant per De Santos, la seva família i els seus companys del PP, ara ex, pensassin que aquest és un atac personal al condemnat. Ben al contrari, jo, com a demòcrata, particip d´aquell principi que diu: odia el delicte i compadeix el delinqüent. Si he parlat d´ell és per pur esperit didàctic. El que critic és que, davant d´un problema tan greu com és el consum de drogues dures, les lleis siguin tan blanes, toves, molles i, a la fi, gairebé inútils.
jacint@planasisanmarti.cat
