Optimalisme

JERONI SALOM Fan una enorme enveja –sana enveja, és clar– les persones diguem-ne optimistes, aquelles que sempre saben capir el caire positiu de les coses, les que creuen de bona fe que tot anirà a millor. Tenen un antecedent il·lustre en el personatge Pangloss de Voltaire; per a ell tot va bé, i, si s´ha escaigut qualque mal, és perquè hi ha un bé a la reserva per venir-lo a corregir. Convé dir que els optimistes de mena –pel cap baix, els que un coneix– no són gent ingènua, gent que no ignora la duresa i l´amargor que, més vegades que les que desitjaríem, representa viure; no són, ni prop fer-s´hi, ignorants (a la manera d´aquella coneguda contarella popular segons la qual la ignorància és garantia segura de felicitat). Són, tot i això, optimistes.
Tot el contrari dels qui prenem partit pel pessimisme permanent; no un pessimisme, sigui dit de passada, prestigiós ni fonamentat sobre grans tesis filosòfiques, begudes, posem per cas, en Hobbes o en Schopenhauer; es tracta més aviat d´un pessimisme natural, a ras de terra, casolà. Per això mateix, els nostres amics, els optimistes, qüestionen i neguen de manera fàcil i contundent els nostres arguments negres i desesperançats. No ens serveix de gaire insistir que el món està abocat al fracàs, que les presumptes propostes de millora que s´han intentat tenen alguna trampa al darrere, que l´home és un esser egoista i malparit. Ni per aquestes els feim canviar de cantet. A vegades, ens tiren a ferir de bon de ver i ens qualifiquen de conservadors i d´immobilistes; si per nosaltres fos, diuen, el món no hagués "progressat", no gaudiríem dels mil i una comoditats que, pel que es veu, ens faciliten d´allò més la vida.
En tot cas, sembla que s´imposa la propensió a veure en l´optimisme una possible solució al tanmateix desnortament general que sentim davant la societat actual. Potser s´hi amaguen unes altes dosis d´infantilisme, en aquesta manera tan nítida de voler falsejar l´evidència i la realitat.

No és estrany que, com s´ha observat sovint, l´auge i l´èxit dels manuals d´autoajuda, i dels programes de ràdio i televisió que tracten sobre l´ofici de viure. No s´hauria de deduir del que es diu que es fa burla de qui cerca una solució urgent i, també, efectiva als seus problemes, de la casta que siguin; l´aspiració a la felicitat és una legítima aspiració dels humans, i convé aplaudir-la. Tot i que és també just posar en dubte que hi hagi a l´abast fórmules fàcils i senzilles per sortir dels atzucacs en què ens trobam.
L´optimisme, però, va el primer de la lliga. Les darreres tendències en psicologia, psicologia positiva se´n diu, van per aquest camí. L´optimalisme és la baula a la qual no tendrem mes remei que aferrar-nos-nos, si volem fer qualque cosa de profit a la vida. Se´ns commina a posar totes la nostres estratègies personals a mirar de ser optimistes; a conformar un caràcter fort, hàbil a deixar de banda els fracassos, a activar amb facilitat els mecanismes que ens donin confiança i il·lusió. Fins i tot, podem posar en pràctica tècniques de manual que permetran fer "visualitzacions" de nosaltres mateixos, sempre en pla positiu, com volia un famós entrenador de futbol. Volen de nosaltres que representem el paper de teloners d´Obama: podem, ja ho sabeu.

Tot i que la realitat és molt tossuda, desagradable, injusta i, a voltes, repugnant. Té més predicament, en efecte, exaltar-ne la cara amable i riallera, fer-la objectiu prioritari, i convèncer-nos, per paga, que ho podrem assolir. Els pessimistes, sense ànim d´amargar la festa, avisam que no ens ho posaran tan fàcil.