Oblidar la fam

GABRIEL JANER MANILA D´Afganistan arriben contínues informacions, un cop escrites, altres vegades de forma gràfica, que produeixen calfreds. Aquests dies els periòdics han publicat una fotografia d´un home jove al qual els talibans havien tallat el nas i les orelles perquè havia acudit a votar. Fa poques setmanes hi ha hagut eleccions presidencials sota la vigilància de les Nacions Unides, mentre s´incrementava l´activitat dels insurgents. Les urnes han aflorat entre fusells. El país viu des de fa més de trenta anys immergit en una guerra que ha destruït pobles, ciutats, camins. Ha destruït les vides. Cada afgà s´ha convertit –escriu el periodista Ramon Lobo– en un actor que tracta de sobreviure en un escenari en el qual mai no canvia el decorat: un paisatge fet de pobresa, corrupció i pólvora. Hi ha els que decideixen fugir-ne. D´altres volen quedar-s´hi i participar en la reconstrucció del país, que saben difícil, quasi impossible.
Entre els materials gràfics que publica la premsa he posat la mirada en una fotografia signada per Julie Jacobson. Succeeix a l´interior d´una cabanya rústega de pedres i terra, al poblat de Sarab, a centenars de quilòmetres al nordest de Kabul. Una dona jove amb el seu fill entre els braços seu sobre el trespol al costat d´un fogó. És una dona jove. No diria que té més de trenta anys i es podria afirmar que és una dona bella, tot i que només podem veure una part de la cara, però els ulls contenen una extremada brillantor. Els ulls de la dona com els del seu fill s´esforcen per mantenir-se clars, però són uns ulls trists, en actitud expectant. Què esperen?
Al peu de la fotografia se´ns diu que es tracta d´una dona addicta al consum d´opi, que no sap com ha d´agombolar el seu fill, que plora dia i nit, potser de fam. Quan li llancen una mica de fum a la cara, el nin es dorm. Finalment, es queda quiet.
Diuen que a aquests pobles muntanyencs d´Afganistan, en un racó remot del món, famílies senceres, s´han enganxat al consum d´opi. I ho fan tant els vells com els infants. Sabem que el país subministra quasi tot l´opi que es consumeix al món: l´ingredient a partir del qual es crea l´heroïna. Els vells diuen: L´opi és la nostra medicina. Si et fa mal el ventre, basta que n´aspiris una mica de fum. No tenim medicines per alleugerir el dolor i això és una manera d´alliberar-te del mal que t´estreny a la boca del cor, als budells, als ossos… També els permet oblidar: la fam, la guerra, la inseguretat. Oblidar la por. Hi ha qui ha venut les terres que havia heretat per comprar la droga, la casa en què vivien. Hi ha qui ha llogat el fill a treballar per als narcotraficants a fi d´obtenir els diners d´un jornal. Hi ha qui ha venut les seves filles –se´n diu "núvies de l´opi"– amb la finalitat de pagar els deutes adquirits.
El fum, amb el fred de les muntanyes, s´escapa de pressa. Hi ha cases que, en obrir-les, es com si destapassis una olla, de tant de fum que en surt. Es passen la pipa d´un a l´altre i aspiren la força necessària per fugir del seu món. Es condormen. A la fotografia que tinc davant meu els ulls de la mare semblen desperts, vull creure que vigilen, mentre els seus braços estrenyen el fill. Diria que no té més d´un any, està grassó i té sobre la pell estirada.