Les mans emmanillades

GABRIEL JANER MANILA Un dels principis fonamentals de la tragèdia grega marcava que la violència narrada havia de quedar fora de l´escena. No s´ha de matar la gent a la vista del públic, només s´ha de parlar públicament del crim. I, sobretot, s´ha de contar. Els autors tràgics posposaven l´acció al relat dels fets, perquè allò que importava no eren els fets, sinó el relat que se´n feia.
Quan l´escena teatral s´omplí d´espases i pistoles, la tragèdia va derivar en el drama i aquest, sovint, al melodrama. Però no és necessari veure el dispar. És suficient que ens expliquin que han disparat, que la sang ha vessat sobre el trespol, que el cos ha caigut sense vida. Les paraules ens menaran a la figuració de les imatges.
Però del melodrama s´arriba a l´esperpent només que trastoquis el punt de mira. Les paraules de Max Estrella, el protagonista de Luces de bohemia de Valle-Inclán, funden el gènere: "Els herois clàssics reflectits en els miralls deformes…" La deformació grotesca de la realitat, els personatges reduïts a una caricatura, la vida com un malson.
Però es tracta de saber si la deformació grotesca prové del mirall o si la realitat és per ella mateixa esperpèntica i grotesca. Potser no hi ha miralls. En una paraula: en el nostre món no hi ha tragèdia, només, la seva caricatura. No et creguis mai que ets Ulisses, ni Èdip, ni Aquil·les, ni Hècuba, la reina de Troia conduïda a l´esclavitud, el plant dolorós de la qual escriví bellament Joan Roís de Corella. No et pensassis mai que pots ser Teseu, ni Antígona, ni Medea, ni Argos, ni Fedra… El nostre temps no és tràgic. És un esperpent. Cada dia la premsa ens relata el fragment d´una realitat insuportable, de tan caòtica. Bé que surten a dir que tot és en calma, que hem de viure la vida tranquils, que no hem d´alterar el dia a dia. Aquells que ho diuen formen part de l´esperpent.
No és necessari que desfili la gent emmanillada per davant les càmeres. Ni els pressumptes lladres de l´erari públic, ni els pressumptes atracadors d´un banc, ni el que ha assassinat a ganivetades la seva companya. Em fa vergonya veure´ls i em fa sentir malament. Per què volen que els vegi? No ens és necessari l´espectacle de la realitat. És millor que algú es decideixi a contar-ho. Potser, les càmeres tenen la seva forma de contar-ho, però no és la que correspon a la dignitat de les persones. Més que la degradació dels pressumptes delinqüents, l´exhibició dels detinguts amb les mans fermades degrada aquell que ho ha ordenat o ho permet: una societat que s´agrada d´exhibir la seva gent emmanillada està malalta.
Quan jo era al·lot, al meu poble del Pla, un home va robar una vaca. Era en temps de Postguerra. El portaren al quarter de la guàrdia civil. La gent deia que hi havia un guàrdia –m´enrecord que tenia les dents estretes, les galtes vermelloses i el nas punxegut– especialitzat en apallissar els detinguts. "Aquest és el que dóna les pallisses –deien–, fins que els deixa ben ablanits. Els posa a punt de declarar". Aquell home va dir, entre correjades i cops de puny, que se n´havia enduit la vaca de la finca on pasturava només perquè volia munyir-la, que no tenien res què menjar. Però la vaca era mala d´amagar i tot d´una el trobaren.
El castigaren a fer el Quadrat –els carrers que voltaven el poble com si fos un quadrat als vèrtixs del qual hi havia una creu– custodiat per una parella de la guàrdia civil i la vaca rere d´ell enganxada a una corda. Lentament, el lladre féu els carrers que menaven a les creus. La gent no sortí a guaitar i es quedà rere les portes, amagada. Estàvem empegueïts pels qui l´havien sentenciat, no per ell.