Viatge a les repúbliques bàltiques (i II)

SEBASTIÀ FRAU I GAIÀ Camí de Riga –la capital de Letònia– des de Tallin, la carretera traça una senda perfectament planera i recta entre boscs que semblen inabastables. A les vores del camí no hi veureu cap construcció llevat de les que conformen els nuclis urbans. Més enllà, quan l´arbreda s´aclareix, cigonyes i camps de cereals amb habitatges dispersos vinculats a l´explotació de la terra. Un verd unívoc i una orografia sense accidents revesteixen el trajecte d´una certa pesantor.

Riga, banyada pel riu Daugava i a un tir de pedra del mar Bàltic, és, sense desmerèixer cap de les capitals bàltiques, la que millor gaudi sensorial proporciona als viatgers. Amb, si fa no fa, vuit-cents mil habitants, podreu esplaiar la vista pel magnífic barri antic, amb places i carrerons de llambordes que conviden al passeig tranquil. I no deixeu de desplaçar-vos fins a la riba del canal Pisetas, on tot un barri sencer farcit d´edificis d´estil art nouveau, rehabilitats amb gust i mesura, us farà volar la imaginació i creure que us trobeu en alguna ciutat molt més meridional.
Preneu-vos, doncs, el vostre temps per recórrer a peu i amb la mirada en alt els habitatges modernistes, versió art nouveau, dissenyats en sa major part per l´arquitecte i enginyer alemany Mikhajl Eisenstein (1867-1921), pare del cèlebre cineasta Sergei, que fou director, entre d´altres, de films de tanta anomenada com El cuirassat Potemkin i Octubre. Amb una tirada més arribareu al teatre de l´òpera i, encara, al monument a la llibertat, erigit l´any 1935 com a símbol de les ànsies d´independència de la nació letona, coincidint amb el període entre guerres durant el qual Letònia fou justament això: un estat independent. Posteriorment, la propaganda soviètica reconvertí el significat del monument i això permeté –ves per on!– que se servés de la destrucció.
De ple dins del barri antic de Riga, paga la pena visitar l´església gòtica de Sant Pere, la de Sant Jacob, la magnífica plaça de l´ajuntament i, sobretot, la catedral luterana, també dita de Santa Maria o, senzillament, el Dom. Però no pels seus valors arquitectònics i/o artístics, que l´austeritat luterana sembla voler amagar, sinó pel seu extraordinari orgue, un dels més grans del món, que tinguérem la fortuna de sentir en un concert memorable del qual parlaré més tard.
De Riga vers Vilnius –la capital de Lituània– convé desviar-se fins al palau barroc de Rundale, encara dins Letònia, bastit a imatge del palau d´hivern de Sant Petersburg pel seu mateix arquitecte, l´italià Bartolomeo Rastrelli. Ja dins Vilnius, son barri antic, també bé patrimonial de la humanitat declarat per la UNESCO, ens mostrarà a mans plenes l´esplendor barroca, neoclàssica i renaixentista dels seus edificis civils i religiosos. Es recomanen la catedral –avui d´estil neoclàssic, amb la preeminent capella de Sant Casimir, patró de Lituània, revestida de marbre i ornada d´estuc–, el carrer del Castell, la Universitat, el Palau Presidencial, i l´església de Sant Pere i de Sant Pau.
En la tessitura d´acomiadar l´encontre amb les repúbliques bàltiques, facem-ho amb un poc d´història recent que ens ajudarà a entendre el perquè de les coses. L´any 1989 una cadena humana enllaçà les tres capitals per demanar la llibertat de l´URSS. Sis-cents cinquanta quilòmetres d´estonians, letons i lituans units per las mans significà el principi del final de cinquanta anys d´oprobi. Encara faltaven nous patiments, encara l´URSS havia d´empresonar, torturar i matar fins a arribar, totes tres nacions per separat, al reconeixement de la independència plena com a estats el 1991. Enrere quedaven els afusellaments i les deportacions massives de dissidents nacionalistes a Sibèria. Tot, emperò, és massa recent, de tot fa massa poc, com ho demostra que a cada capital es conservi l´ombra sinistre dels edificis de la KGB, la sanguinària policia política russa, com a testimonis fantasmals de la barbàrie. A voltes han estan abandonats i resten coberts de pols i rovell –Riga i Vilnius–; a voltes s´han reconvertit en alberg dels antics oficials de l´exèrcit rus –Tallin.
Com que cinquanta anys de dictadura ferrenya ni s´obliden fàcilment ni passen sense deixar traça, l´URSS ja no hi és, però els russos hi romanen. Bona part de la població de les ciutats és russa i russoparlant. La llengua estoniana, la letona i la lituana, que són llengües diverses i que, fins i tot, en el cas de l´estonià, pertanyen a famílies lingüístiques diferents, es veuen obligades a conviure amb el rus al carrer i en el sistema d´ensenyament. El russoparlant no vol aprendre la llengua del país que l´acull, i la llengua russa és, per la inèrcia dels fets, la llengua franca de comunicació entre els naturals de les tres nacions: els pobles oprimits, doncs, fent servir la llengua del poble opressor. Una paradoxa cruel –una més– de la història.
PS: Adés hem esmentat l´orgue de la catedral de Riga, però no la soprano letona Endija, un riu de veu clara i resolta, aguda com un crit de joia, a frec de fer cruixir els adusts murs luterans, a frec de fer emmudir els quatre mils tubs d´un orgue retut sense condicions als seus peus. Un programa integrat per peces de Purcell, Verdi, Albinoni o Händel i una sorpresa final a l´altura de l´artista: la cançó A whiter shade of pale (coneguda aquí amb el títol de Con su blanca palidez), composta l´any 1967 pel conjunt britànic Procol Harum, manllevant, tot s´ha de dir, més d´una nota de Bach.