JERONI SALOM
Una de les il·lusions que, més que en altres èpoques, potser més humils i conscients dels propis límits, es fa l´home dels temps presents és que ha aconseguit ser una mena de succedani mal pastat del superhome nietzscheà, un home se sent amb force d´aconseguir tot, que se sent impune i invencible respecte del món que l´envolta, Tot plegat un gran error. Encara que l´home hagi arribat a la lluna, de què tant se´n parla aquests dies, que hagi assolit uns nivells de vida altíssims, de benestar general, no hauríem d´oblidar que som uns éssers extaordinàriament dèbils i vulnerables; la naturalesa, per molt que se´n coneguin els secrets i que l´haguem "dominada", sempre acaba per imposar-se, per vèncer-nos. És la derrota i la decepció que duim a les cares quan s´estravé, posem per cas, qualque catàstrofe de les "naturals"; ens descol·loca d´allò més, per bé que ens resitua al nostre lloc, ens ensenya les lliçons que massa de pressa oblidam; ens fan tornar al recer de la humilitat de què no hauríem d´haver sortit.
Es diria que –aquesta dèria de ser un reietó superb– és un mal característic sobretot de la cultura occidental, i de l´europea, en particular; l´inefable eurocentrisme és una buranya emprenyosa que ens consta molt desferrar-nos. Altres cultures que no han aconseguit el nostre nivell cultura i de desenvolupament (tot entre cometes, perquè suposar que nosaltres gaudim de tals béns no deixa de ser també un pecat de panxacontentisme), per ventura es miren el món d´una altra manera, i, per damunt de tot, l´Altre, sense necessitat d´establir doctrines ni categories ètiques. Anam pel món, els europeus, de sofiscats, d´universals i glamurosos; però, uep, que no ens toquin el nostre raconet, la nostra llengua, les nostres tradicions, els nostres costums... És per ventura la més alta prova d´obertura, democràcia i tolerància, la d´acceptar els altres tal com són. I abstendre´ns de donar lliçons a tort i a dret i de refregar-los cada dia per la cara com han de ser, vestir, menjar o beure.
Ni la presumpta millora de l´escola i del nivell cultural, ni el fet de viajar més, ni tenir el món als nostres peus amb l´internet i altres modernors, no són suficients per fer-nos una idea de la complexitat del món, de les dificultats que representa fer-nos-en una idea desapassionada, destenyida de prejudicis i apriorismes. Contra el que en pensen alguns –entre els capdavanters aquest bon grapat de mallorquins que es diuen de socarrel, que, per començar, de Mallorca mateix no n´eneten ni brot, que van tot lo dia impartint de franc sermons de correcta ciutadania, de decòrum i de bona maneres, coses gairebé impossibles d´assolir, és clar, si no s´és un mallorquí del seu estil– l´allau immigratòria–deixem ara de banda en quines condicions s´ha donat, qui en treu el profit, com arrelaran en la terra d´acollida– pot ser una oportunitat magnífica de posar-nos davant el mirall; constatar que el món és ample i divers, i que no el podem llescar en peces de les nostra mida.
Fa poc llegíem una crònica de Tomás Alcoverro, l´excel·lent corresponsal de La Vanguardia a l´Orient Mitjà (a qui un ha d´agrair la coneixença, sense haver-hi estat mai, d´un país tan destralejat i fascinant com el Líban) en què relatava, atesa la quantitat de botigues de roba interior de "marca" que abunden en diferents barris de la ciutat de Teheran. Pel que es veu, de portes endins, deixen de banda el xador, i, desmentit algunes de les imatges que ens hem fet de la dona als països musulmans, deixen via lliure a la seva sexualitat, amb una desimboltura i fogositat que sovint es noten a faltar a casa nostra.