Ovacionar el Rei d´Espanya no és delicte

PLANAS I SANMARTI (*) El partit final del torneig de futbol anomenat, ara, Copa del Rei –abans fou Copa de Su Excelencia el Generalísimo – es disputà, enguany, a València, entre els equips representatius de les dues nacions que, com Catalunya i Euskadi –jo diré Euskal Herria quan el navarresos ho acceptin–, més aferrissadament defensen aquesta condició enfront el nacionalisme espanyol representat per les màximes –i hom diria que fins i tot les mínimes– autoritats de l´Estat amb el Rei al capdavant.
Així que en un camp ple a vessar de catalans i bascos, enfervorits i escalfats per l´emoció del partit i l´ambient, admirable i esportiu, de rivalitat i germanor, què es podia esperar quan començà a sonar l´himne espanyol mentre el Rei i la Reina guaitaven a la llotja d´honor? Idò el que passà: una xiulada de les dues aficions a l´himne i el Rei. Ai Déu! Els nacionalistes espanyols que eren al camp –pocs perquè el partit no anava amb ells– o que ho veien o ho sentien per la televisió o la ràdio –o per Internet– posaren el crit al cel i volgueren dur la qüestió fins a l´enfront: els més alts tribunals de l´Estat.
Que, per ventura volien dur a la presó a aquella munió d´aficionats que xiularen? Un doi, perquè, com s´ha vist, els jutges han decidit que xiular el Rei pot estar malament o bé, però mai del món de la vida és delicte. No cal conèixer Dret Romà ni
Dret Constitucional. Només aplicar el sentit comú encara que hom diu que és el menys comú dels sentits. Mem, idò: si és permès ovacionar el Rei i fer-ho no és delicte, perquè xiular-lo no s´ha de permetre i ha de constituir delicte?
Uns aplaudiments són la mostra de l´aprovació de qualsevol fet o persona. La llibertat d´expressió, defensada per la Constitució Espanyola, dóna aquesta facultat a tots els ciutadans. Com la de xiular quan una cosa no els agrada. De fet, l´exemple més tradicional el tenim a l´anomenada fiesta nacional on la tradició senyala que els toreros reben ovacions i esbroncades al final de les faenas, xiulets i/o aplaudiments o la famosa divisió d´opinions que els castissos expliquen com unos se acordaron de su padre y otros de su madre.

De fet, a Espanya només hi ha dues institucions que son sistemàticament esbroncades abans, fins i tot, de començar la seva feina: els picadors dels toros i els àrbitres de futbol: només guaitar a la plaça o al camp ja son xiulats, esbroncats i insultats pel dit respectable públic que és irrespectuós, val a dir-ho. Però la resta de mortals només se´ls pot aplaudir. El temple de la democràcia, diuen, és el Parlament. Ses senyories poden aplaudir-se o ovacionar-se entre ells, però no poden fer cap mostra de rebuig, car el president o presidenta de la Cambra, alta, baixa o autonòmica, els crida l´atenció i els renya fort ferm, inclús pot arribar a expulsar-los del saló de sessions si s´entesten en xiular, en raó que alteren l´ordre. Quin és aquest ordre que permet aplaudir i no accepta el xiular?
Recordem que l´actual Rei quan visità el Parlament basc fou rebut amb una forta xiulada pels diputats d´HB, contestada amb una ovació, més forta encara, per la resta de membres de la Cambra. Resultat, els d´HB foren foragitats per la policia, no record si espanyola o basca, i els altres restaren tranquils i tan cofois, ovacionant el Rei. Deu ser per això que de la Monarquia actual se´n diu parlamentària.

Ara, emperò un jutge, ni més ni menys que de l´Audiencia Nacional ha posat les coses al seu lloc. Ordre al desordre: es pot aplaudir i ovacionar al Rei de la mateixa manera que se´l pot xiular o esbroncar, perquè haurem de convenir que el que passà a Mestalla, més que una xiulada fou una esbroncada. Sempre legítima i, des d´ara, que hi ha jurisprudència, legal.
Post scriptum.- Per si no ho sabien, la Real Federación Española de Fútbol no organitza cap campionat d´Espanya i concedeix el títol de campió espanyol a l´equip guanyador de la Copa. Així és que, ara per ara, el Barça i l´Athletic de Bilbao tenen més campionats d´Espanya que qualsevol altra equip. Ves per on!

(*) Periodista