SEBASTIÀ FRAU I GAYÀ (*)
Només tenia dues setmanes de vida quan la dona que l´havia deslliurada l´embolcallà en un mocador blanc de cotó, dels que acostumen a dur sobre les espatlles les dones de l´ètnia amara, i la deixà en el portal d´una església cristiana copta. Amb tan sols quinze dies i dos quilos de pes -quin boliquet més fràgil!- i ja tenia una experiència de gust amarg per explicar: la inclemència, l´abandó, la incertesa i la lluita per la supervivència. La lluita per la supervivència, com si no! Alguna cosa li deia que en un lloc llunyà uns braços la cercaven a les palpentes, i ella imaginava que, si agitava els seus, els trobaria. Calia, però, viure! Per retrobar-los, els braços, calia viure! Feia fred i es va arraulir. Va prémer amb força el dits petits de ses mans petites i es digué que la seva dissort s´havia acabat. Només dues setmanes, només dos quilos de pes, però el fil que l´aferrava a la vida es mantindria ferm. S´hauria pogut perdre vagarejant pels boscos de la nit tranquil·la o resseguint les primeres clarors de l´alba, però el seu destí s´havia escrit d´una manera diversa. El seu destí era acomplir el somni de ser abraçada i d´abraçar. De recolzar la cara sobre un pit i un altre pit, anhelants. Fondre´s d´amor. Alçar els ulls negres brillants com l´or i riure a la vida. Cridar de joia a la vida. Agrair la vida a la vida. Endarrere quedarien la duresa de la pedra de l´església i la solitud. Tan tendra i ja sola! (on sou, pares, que tardeu tant a arribar? On sou?).
Una bona gent la prengué amb dolcesa i l´acaronà. Fins a Addis Abeba, més de cinc-cents quilòmetres per autèntics pedregars. Sobreviuria. Havia après a fer-ho. Pels carrers, mares adolescents imprecant una almoina amb una bossa miserable per tota pertinença. Nins famèlics que a penes podien mantenir-se drets. Nins i mares que vivien i morien justament al carrer. Pobresa i fam. Sense esperança. Sense futur. Gairebé, sense present (a la ràdio, parlaven els caps de les finances del món). Li posaren el mateix nom de llegenda que la reina de Saba. Seria una reina a la casa bressola. Saba, dolça petita vinguda de les muntanyes on neixen les estrelles i la lluna. Aquí et tindrem cura. No passaràs fam. Et posarem roba neta i tractarem que oblidis la nit, el terra i l´abandó freds. Tractarem que oblidis la gelor d´estar sola, la incertesa de saber-te desvalguda (quan arribaran els meus pares? Algú me´n podria donar notícia?).
Addenda.
-T´ha agradat aquest conte, filla.
-És clar que sí. Passa, però, com si ja me l´haguéssiu explicat abans. És un conte, però també són els primers dies de ma vida. Els recordo. Encara que sembli mentida, diria que els recordo. Potser em deixaren una ferida que costarà tancar. No ho sé del cert... Després vinguéreu vosaltres i em recollíreu, i ara som aquí. Tinc una família, i una terra nova. Ric i us faig riure a pler. Tinc el cor a vessar de vida. M´estimeu i us estimo. No necessito res més.
-No necessitem res més. El dia que ens veiérem per primera vegada tothom es va posar a plorar. Tu no. Tu esguardaves a tort i a dret, com fas encara, fent preguntes amb la mirada. Els teus ulls també deien que ens esperaves. Res no et venia de nou. De fet, a nosaltres tampoc res no ens venia de nou. Ho havíem imaginat tantes vegades que semblava que ho repetíssim. Una de les teves guardadores ens va fer prometre, entre llàgrimes, que et cuidaríem molt bé. La vàrem besar, li vàrem donar les gràcies i li diguérem que et veuria de gran...
-Aleshores, jo encara no havia fet els cinc mesos. Ara em proposeu viatjar a Etiòpia a visitar el país on vaig néixer i d´on no conec ni la llengua ni els costums més que pels llibres. Ho podem fer...; tanmateix, a parer meu, jo vaig néixer aquí, a Mallorca. A Etiòpia vaig veure la llum per primer cop, però jo he nascut entre vosaltres.
-Abans que arribessis a les nostres vides ja sabíem com eres. Volaves pels espais, existies en uns pensaments que després es feren cos, que es confongueren amb la realitat...
-I, doncs, com segueix el conte?
-La continuació l´has d´escriure tu... És el teu conte... Omple´l de coses belles de manera que, quan d´aquí molts d´anys t´asseguis al costat del ginjoler a fer resum de ta vida, puguis dir-te a tu mateixa que has estat lleial...
-Amb això n´hi haurà prou?
-Si has estat lleial hauràs viscut en plenitud i deixaràs el rastre que només deixen les persones autènticament bondadoses... I et sentiràs bé i en pau. Amb el front tan net com aquest cel de tardor que ara ens mira...
(*) Advocat