L´artista i la ciutat

JERONI SALOM Aquests dies s´han pogut sentir, amb raó o sense, amb bona o mala bava, opinions diverses sobre el cost en diner que pot arribar a tenir l´obra d´art, i si aquest és legítim i just; sense dubte, en època de bonança econòmica el debat no s´hagués ni encetat. En el fons, s´hi endevina la vella qüestió de les relacions entre l´art i el poder.
Perquè, a part dels valors diguem-ne espirituals o culturals (intentau-ho explicar, això, als bordegassos que pul·lulen ara per les aules de secundària) que, en principi, pareixen evidents i acceptats sense gaire discussió, l´art té una segona cara que el fa relacionar amb el diners comptants. És prou sabut que el Renaixement no hagués possible sense els prínceps i cortesans de les ciutats italianes, o que les grans catedrals que poblen la geografia europea no s´haguessin erigit sense la intervenció del poder econòmic de l´església; o que Rafael o Miquel Àngel, sols, per la força de la seva creativitat, res no haguessin fet sense les espatles ben cobertes. No estranya gens ni mica que hagin anat sempre de la mà; són dos mons que es necessiten l´un a l´altre, tot i mantenir alhora unes relacions d´odi. Basta observar el fet que, durant les campanyes electorals, els polítics procuren fer-se la fotografia de rigor vora la colla d´artistes de renom que li donen suport; cap dels dos no ho deuen fer de manera desinteressada, segur que n´esperen treure qualque profit. No és diferent, per bé que el producte en venda passi per ser noble i arcangèlic, la postura d´altres oficis que també volen tenir el poder prop, banquers, constructors, grans empresaris. A més, els protagonistes, l´artista i el polític, no són gaire diferents; es diria que són personatges que passegen un ego com una catedral, veient-se sempre per damunt de la resta de mortals. És cert allò que es diu; val més conèixer l´obra que no el personatge. Una radiografia d´aquesta relació ha estat força ben narrada, els darrers temps, pels escriptors valencians Ferran Torrent i Joan-Francesc Mira; en un context en què la dreta més salvatge del país ha fet i desfet al seu aire, amb una total inhibició de les autoritats de l´estat (el conseller educació valencià hauria estat inhabilitat ja per incomplir la llei), i en què els empresaris de la construcció que hi han fet diners a gavadals; per demostrar que són també cultes, contractaven assessors artístics perquè els diguessin quins quadres o esculturs havien de comprar i, exhibir a casa o la seu de les empreses; recordem que els capitostos del cas Marbella tenien Mirós penjats dins els excusats.
No es defensa aquí que l´artista hagi de ser un mort de fam (n´hi ha hagut força, que hi han mort, d´altra banda), ni que no es pugui guanyar la vida de forma generosa, ni que sigui un maleducat amb els governants. No cal dir que dels models artístics a la sovètica no paga la pena ni parlar-ne.

La veritat és que l´artista, a voltes, té un encaix difícil dins la societat: vet aquí el cas d´una sèrie d´artistes que, havent viscut a Barcelona un temps, se´n van (Berlín és una de les destinacions preferides, pel que es veu sensible a les demandes dels agreujats), perquè, diuen, no troben espais físics per desenvolupar-hi la seva obra, espais que reclamen a les administracions, i perquè, a sobre, s´ha tornat cara de no dir. Com si a la ciutadania de peu no els costàs un ull de la cara viure amb una certa decència, i sense queixar-se´n.