Missió ´ad gentes´

JERONI SALOM Per moltes aproximacions, brillants i ben raonades, que es podrien trobar sobre el fet que els homes, des de sempre, s´hagin sentit atrets,  lligats o relligats a la, en termes generals, religiositat, sempre hi descobriríem qualque encletxa que escaparia de les perspectives racionals, fet que en deu ser, d´altra banda, una de les claus, o uns dels misteris, o un d´aquells afers als quals convé més el silenci que no la parauleria.
El procés més, diguem-ne, normal deu ser que ens acollim a la religió que ens ve donada pels referents culturals en què naixem; són els que ens marquen les pautes vitals a seguir, almenys al llarg dels anys adolescents, quan encara el magí no s´atreveix a carburar per compte propi. A unes quantes generacions ens varen immergir com a fet natural i per pura inèrcia familiar i cultural dins dels rituals que prescrivia la religió catòlica, i ens en varen fer membres de ple dret. Amb la diferència respecte de generacions més reculades- que varen patir la màquinària terrible del nacionalcatoliscme- que la religió catòlica per als qui vàrem néixer devers els seixanta era ja una història una mica ensucrada; la coses de missa solien anar lligades a les festes i celebracions de caire festiu, noces, batejos i comunions; la religió mateixa com a assignatura era una maria, mai més ben dit, que cap esforç exigia per aprovar (i és una llàstima, perquè de tot qualque cosa se n´aprèn); els mossens ens duien d´excursió i d´acampada, i no eren bona gent. Per això mateix molts dels qui, després, ens en vàrem deslligar vàrem fer-ho de la manera més senzilla, sense traumes, sense problemes de consciència, sense ressentiments, veient-lo com una etapa tancada de la vida. No ens hem apuntat mai al carro dels menjacapellans, ni a l´anticlericalisme visceral, tot i que dins la història espanyola se´n podrien trobar raons i exemples a bastament per justificar-lo; ni tan sols ens hem esborrat dels llistats de catòlics oficials. Ja s´ho faran, els caps si els comptes no els quadren.

No vol dir això que menyspreem el fenomen religiós, ni que ens considerem més espavilats que els qui abracen qualque religió concreta. Si ens ho miram des del punt de vista occidental és potser el fet religiós un dels que ens fa notar la pèrdua d´alguna cosa -tampoc sé ben bé quina, la veritat- de valor, alguna cosa que ens manca i que ens lliga a la nostra col·lectivitat; és la recança que sentim quan veim, per exemple, que els musulmans o altres religions que conviuen amb nosaltres arran de les allaus immigratòries, viuen la religió d´una manera tan intensa, com a eix central de les seves vides (al marge de si tal fet pot tenir derivacions socioculturals negatives, almenys des d´una lectura occidentalitzada).
Per contra, el problema de la religió catòlica és l´abandó compulsiu (es calcula que cada any perd uns 20.000 fidels que s´adscriuen a altres creences) d´adeptes que pateix. Les jerarquies se n´han temut, i sens dubte, en l´assemblea plenària de la Conferència Episcopal Espanyola d´aquesta setmana, serà aprovat un pla d´acció -elaborat per la Comissió de Missions amb el nom de "missió ad gentes a Espanya"- per atacar-ne la fugida. Potser alguna part de la jerarquia n´és la responsable directa, de la deserció, amb actituds hostils respecte de moltes normes socials qui ni rebutjarien els catòlics més sencers, o de donar suport, anys i anys, a radiofonistes que insulten a voler una bona part de la ciutadania, o el fet d´allunyar-se dels neguits reals i quotidians del personal. No serà fàcil de retornar al ramat les ovelles esgarriades, de les quals, tanmateix, Déu segueix tenint-ne cura.