Amor poderós

JERONI SALOM A hores d´ara pot parèixer d´allò més sobrer dir que l´amor és un dels eixos sobre què s´assenta el nostre existir. És tant el que se n´ha escrit, de manera tan extraordinària i profunda, en tots els idiomes del món, que és agosarat afegir-hi res més. I tanmateix la literatura, per exemple, una art amb tants de segles damunt les espatles, i en els gèneres diferents, continua oferint-nos grans històries d´amor, amb tots els matisos i desenllaços possibles (i el cinema, i la música també). Aquí rau el secret de tot plegat; que els bons escriptors d´ara, si ens cenyim a la literatura, segueixen fent variacions sobre un tema tan usat i antic, com si fossin els primers a fer-ho, com si els segles no haguessin passat, i nosaltres, lectors, fossim també els primers lectors, els primers a qui la història és contada.
Si l´art continua impassible contant-nos històries de sempre deu voler dir que la humanitat, en aquest aspecte, no ha canviat gaire. Es diria que els canvis, o els presumptes canvis, per importants que hagin estat, han afectat tan sols la parença externa, com són ara els ginys de tota casta que ens han fet més còmoda la vida, als quals, amb tota raó, no volem renunciar, però en cap cas no han trastocat els fonaments essencials dels homes, la seva ànima, si es vol dir amb una paraula passada de moda. Els ressorts interns dels humans no han evolucionat. Som allà on hem estat sempre. Les arts són a vora nostra per aixecar-ne acte, per recordar-nos, si es vol, la nostra relació amb aquest passat obscur i inextricable de què provenim.
Això mateix és el que, encara, fa tenir una mica d´esperança en la humanitat. Hi ha pocs motius justificats que convidin a l´optimisme, però sempre apareixen, davant les situacions més desastroses i desesperançades, aquells gestos de fonda humanitat que, potser, són el toc diví que duim amagat a qualque recer desconegut. Davant la catàstrofe, la derrota, la degradació, la barbàrie de cop i volta un rostre i un rastre d´humanitat s´imposen per damunt de tot.

No importa ni recórrer a Freud ni a la, a vegades, sàvia casuística popular, per recordar que l´amor és troba just a dues passes de l´odi (ja un dels poetes més jocosos dels temps antics deia que estimava i odiava alhora); i de la mort, de la mort per amor, que alguns romàntics varen dur fins al límit, i de la mort, tangible, cruel, implacable, a qui s´ha estimat (la de manera més borroera i escarrufadora es resumeix en la frase de qui diu que va matar la dona "perquè era seva"). Qui més qui menys coneix (si no és que se n´ha estat protagonista) el cas d´aquella parella amiga, model i enveja d´harmonia i estimació i que, en un no-res, acaben com el ca i el moix, presos d´un odi cerval mutu. Gent que va conèixer la rítmica de l´amor. Talment Josefa -el drama de la qual descobrim un espai insignificant dels periòdics- que, després de ser violada, humiliada i colpejada a martellades, pel qui va ser al llarg de quaranta-dos anys els seu marit (condemnat a devers vint-i-un anys de presó), diu que es tracta d´un home, en el fons, bo, bon pare, a qui ha estimat molt, a qui estimarà sempre. No crec que la dona hagi perdut l´oremus; la gimnàstica anomenada amor comporta aquests servituds; ens durà dolors, maldecaps i patiments immensos, però sempre acabam caient-hi; l´amor, com va escriure Quevedo, és la guerra civil dels nascuts.