Allò que ens resta (sobre la moral pública)

-El temps que ens resta per fer què?

-Per fer el que ens agradaria deixar fet abans de partir de viatge. O dit d´una manera planera, el temps que ens resta per viure...

-Si fa no fa, Adrià, tenim la mateixa edat. Doncs..., fes-te-la tu, també, la pregunta.

-Ja me l´he feta. En termes estadístics, vint-i-cinc anys, a tot estirar. I això, sempre que no tinguem abans un incident d´aquests que fan que la parca et visiti a deshora. Però encara t´ho posaré més difícil. Quants d´aquests anys ens serà donat que conservem la curiositat pel món que ens envolta i una certa capacitat crítica de reflectir i dir?

-Em situes al davant d´una perspectiva minsa. Ens queda poc trajecte...

-Justament per aquesta raó he decidit que el meu moment àlgid havia passat. He actuat com he pogut i sabut per tractar de canviar les coses que no m´agradaven, per transmetre al jovent els valors que em feien glatir el cor. De tot plegat, en faig un balanç negatiu. No ha anat bé. La realitat que veig del que a mi m´importava i m´importa és, de llarg, més trista i dissortada ara que quan vaig començar la meva carrera de professor universitari, trenta anys enrere...

-M´hi sumo. Res d´allò que havíem pretès mudar ha anat a millor, a desgrat de totes les il·lusions i esperances compromeses... Doncs, aleshores, amb quins projecte voldrem viure?

-De projectes, sempre en penso tenir. Però a partir d´ara seran de tocar de peus a terra, domèstics, de cada dia. Avui em preocupa sobretot estar tranquil, cloure´m amb els meus, repassar els anys viscuts, estimar els que m´estimen, ordenar els papers...

-Posats a ordenar, no ens hauríem d´oblidar de reparar les ofenses causades i de mostrar reconeixement a qui ens hagi donat una mà ferma... Aquí no hauríem de fer ni tard ni curt, perquè si ho fem, no tindrà remei. A vegades n´hi haurà prou de comunicar-se silencis i sensacions pel camí de Binibona, sota la pluja... Altres vegades, però, caldrà un esforç major d´humilitat, obertament explícit...

-Que cadascú adesi sa cambra com cregui... Ningú no s´hi ha de ficar... Però bé, tornem allà on érem... Com que tampoc no ens veiem sovint, aquest encontre haurà servit per informar-te que sentiràs parlar poc de mi: no tinc cap pressa ni una per travessar la llacuna, però em faig fonedís. Crec que és un bon resum perquè entenguis el missatge...

-L´entenc, però no m´acaba de convèncer. Totes les veus, i també la teva, són necessàries. Ben necessàries per, a tall de mostra, denunciar la cobdícia sense límits, la mediocritat i la manca objectiva d´ambició per construir un país culte i lliure, que són termes equivalents.

-Vas bé! La ignorància ens fa esclaus, i el saber, lliures... Un poble culte podria arribar a ser lliure, i no interessa... Tanmateix, insisteixo, la meva veu s´ha quedat sense veu. Tinc a frec de pell l´amargor que sento per ma terra, no t´ho amagaré...., però em retiro. Ves per on, no estava preparat per suportar tanta immundícia!

-Si no t´agrada la nostra realitat, com pots declarar-te vençut?

-Perquè res no em fa pensar que pugui canviar. Per exemple, em desagrada profundament que els polítics corruptes em robin... Nogensmenys, em produeix encara més malestar la relativa condescendència social amb la qual es contempla la qüestió. Se´m fa mal d´entendre que els delictes de corrupció política no tinguin en el Codi penal un càstig tan greu com el delicte més detestable. No ho entenc. O és que un responsable públic pot fer res pitjor que defraudar la confiança, enganar tota una col·lectivitat i apropiar-se dels fons comuns? O és que pot fer res pitjor, vet aquí el gran mal!, que esmicar la moral de la ciutadania i escampar la creença que tot és permès... mentre no et trobin?

-Veig que has recuperat de sobte l´esperit de revolta! Si et serveix d´alguna cosa, aquesta casta de gent només deixarà cendres al seu pas... Ni un sol motiu per ser recordats pels seus serveis a la col·lectivitat.

-D´això darrer, senzillament, se´n regalen! Altrament, sobre les cendres no es podrà construir res consistent. No t´enganis, continuarem veient els corruptes passejar-se a lloure amb la cara ben alta..., si no estan lluny. El gruix dels diners robats no es recupera mai. Basti considerar com les fortunes freqüentment tenen un origen delictiu i, al cap d´una generació o menys, la memòria s´esvaeix i l´or se santifica. Així va la cosa!

-Et recordo que no hi ha culpables mentre no siguin condemnats...

-La major part dels delictes, els de corrupció política i els altres, queden sense perseguir. A les presons hi ha un tant per cent molt baix de delinqüents en relació amb el nombre de delictes comesos. I en front d´això, quina solució tenim els ciutadans del país pla sinó la condemna a partir de certeses morals?

(*) Abogado