El raig verd

Del raig verd, emperò, un altre fenomen atmosfèric, no se´n parla gaire. És poc conegut, infreqüent, extraordinàriament efímer -dura menys d´un segon- i està envoltat d´una certa creença d´irrealitat. Com que molt poques persones l´han vist, és com una quimera i, fins i tot, se li nega l´existència. Però existeix. És infreqüent, efímer, però real. Nogensmenys, no apareixerà en qualsevol lloc ni a qualsevol hora. L´haurem d´anar a cercar al capvespre a ran de mar, just a ran de mar, amb cap destorb fins a la línia de l´horitzó. La mar ha d´estar plana com un mirall i el sol s´ha de dibuixar nítid, sense núvols. Doncs bé, el sol s´enfonsarà dins el mar obliquament. Seguiu-lo amb la mirada. Quan tota sa corona hagi desaparegut, en aquest precís instant pot -pot- dibuixar-se, a ben pocs graus per damunt de l´horitzó, un llampec intens d´un verd com mai no haureu vist i que mai no podreu oblidar. És el raig verd.

Aquest meteor va ser popularitzat per Jules Verne (França, 1828-1905) a la seva novel·la homònima (Le rayon vert). Curiosament i fins a aquell moment precís, el món científic considerava el fenomen com una mera faula, i fou Verne qui el va treure de l´especulació i de la ignorància. A la novel·la, que molts adults actuals recordaran haver llegit anys enllà en una edició il·lustrada, la jove Helena Campell, que viu sota la guarda delicada i complaent dels seus oncles Sib i Sam, en fer-li avinent aquests que és arribada l´hora de contreure matrimoni, contemporitza la situació en saber que el projecte matrimonial dels seus oncles no coincideix pas amb els seus gustos. I els diu que d´acord, que es casarà, però no sense abans haver vist el raig verd. La raó que dóna és que veure´l, segons recollia una informació periodística, li garantiria que les decisions que adoptés dins l´àmbit dels sentiments serien les encertades. A partir d´aquest desig vehement de Miss Campell, tota la novel·la és el relat de les ingènues aventures per la costa occidental d´Escòcia vers l´encontre amb el meteor. I arribat el dia en què la situació ambiental i climàtica és la precisa, on tot fa predir que aquell capvespre el raig verd acabarà ornant el cel, quan finalment apareix, Helena Campell i el seu enamorat, Olivier Sinclair, no el veuen perquè estan absorts mirant-se recíprocament als ulls. Verne justifica el desenllaç en la preferència dels enamorats per veure la felicitat dins dels ulls de l´altre abans que no el mateix raig verd pel qual tant havia anhelat la senyoreta Campell. (Tanmateix, val a dir-ho, d´aquí, d´aquesta tria, es deriven unes paradoxes no menors mereixedores d´estudi a part. Ho deixarem per als especialistes.)

Passats els anys, el cineasta Eric Rohmer (França, 1920) va reprendre, en certa manera, el tema a la seva pel·lícula Le rayon vert, premiada el 1986 amb el Lleó d´Or del Festival de Venècia. El dilema de Delphine, la protagonista, és amb qui i on passar les vacances d´estiu. El dilema és abstreure´s de totes les indicacions alienes sobre com hauria d´expressar els seus sentiments. El dilema és, finalment, si està sola o a la seva vida hi ha algú, encara que no el conegui. Una conversa que escolta per atzar l´informa del raig verd i de les propietats que li són atribuïdes. Vorera de mar acabarà celebrant la presència del misteriós llampec en companyia d´un jove que, en una estació de tren, li havia demanat si es podia seure al seu costat. Tan senzill com això. I tan complex.

Amb aquests antecedents, ja es pot entendre que el raig verd s´associï amb allò que és únic, insubstituïble i fugisser i, alhora, durador en allò que provoca. També s´associa amb la dificultat i el mèrit per gaudir de quelcom, perquè exigeix una actuació positiva i una atenció especial. Asseguts a casa, no el veurem. Esguardant distrets la volta del cel, tampoc. L´haurem d´anar a cercar a ran de mar, a posta de sol, i esperar que vulgui aparèixer.

Finalment, en alguna part consta escrita una lleugera variant dels efectes llegendaris que la novel·la de Jules Verne i el film d´Eric Rohmer atribueixen a la visió del meteor. Si allà es deia que qui el veiés no s´equivocaria en l´adopció de les decisions que afectessin sa vida sentimental, aquí deçà se sostenia que si els enamorats el veiessin plegats son amor no periria jamai. Aquesta segona versió explicaria, potser, que Miss Campell i Olivier Sinclair s´abstinguessin involuntàriament (?) de mirar-lo, sabedors de la impossibilitat -o de la inconveniència- de garantir eternitats en vida.

Sebastià Frau i Gaià és advocat.