Ja han quedat enrera aquelles invasions de camp que eren comuns als estadis de futbol espanyols als anys 60-70. La violència era tal que va obligar a crear una separació entre els aficionats, els jugadors i naturalment l'àrbitre. Es va amuradar el voltant de la gespa amb tanques metàl·liques i fossats per evitar que la indignació provoquès l´entrada del públic. Era molt normal que els seguidors més exaltats pujassin a les tanques de protecció i com si fossin orangutans d´un zoològic cridassin i les remenassin per treure tota la seva ràbia. Al camp podia caure qualsevol cosa, des de monedes, passant per encenedors fins a botelles de vidre.Els bons balearicos es mesuraven per la passió que posaven al camp. Ara s´ha deixat enrera aquesta confussió entre violència i amor als colors, es podria dir que les aficions són més sanes. Però tant ahir com avui hi ha coses que no ajuden: criticar i protestar durant el partit el joc de l'equip i, especialment, a algun jugador va encontra dels nostres interessos. Si un jugador ho fa malament probablement ho farà pitjor. Ahir vàrem tenir la fortuna que tot i les crítiques ´el flaco´ ens va donar la victòria. Enfonsar a un jugador durant un partit només ens perjudica, no ens beneficia en res. Especialment quan ha fet la feina que havia de fer, descarregar pilotes, protegir-les i tocar de cap, feina fosca però efectiva. Ahir també va quedar clar que encara que fos Pasqua la gran família balearica és única. Encara que estiguem amb la corda al coll ningú ha perdut la fe. Ens sentim orgullosos de formar-ne part.
