No hi ha manera que me fugi del cap una pel·lícula que vaig veure al cine, amb la meva filla, fa cosa de dos anys. Era "absolutament" dolenta. Una d'aquestes que l'única cosa que cerca és, amb dois, intentar fer riure. M'ha costat molt recordar el títol, tanta sort que la meva filla Francina té una memòria privilegiada i el m'ha pogut dir: "Vacaciones". L'argument era sobre una família que anava de vacacions i no hi havia res que els sortís bé.

Crec que a l'Atlètic ens passa una mica això. La sort no ens ajuda, els àrbitres, tampoc... I els nostres jugadors (en general) no són capaços de fer funcionar la sala de màquines. Tot és massa previsible i els pivots ofensius no donen cap profunditat.

En aquella pel·lícula tenien urgència per arribar a una muntanya russa; nosaltres, des del primer partit, ansietat per fer play-off. Allà hi havia problemes per la personalitat dels fills adolescents, nosaltres pels egos del vestidor.

Aquell pare no en tenia cap culpa, era molt bona persona, però no sabia gestionar els problemes de la família. El nostre entrenador tampoc. Havia vengut amb molta il·lusió, a fer-se un nom mitjançant una bona feina, però s'ha trobat amb la crua realitat d'un vestidor complicat i d'una dinàmica nefasta que l'està enfonsant.