Som tota una sèrie de gent rara què ens agrada emocionar-nos amb pel·lícules i narracions on no passa res, per què hi ha històries que són tan íntimes, tan subtils, que "tot el que passa, passa per dins". Pensava en el partit d´ahir on no va passar res. Però...perquè no me va agradar? Una vegada a ca nostra ho vaig entendre. Les pel·lícules tenen un diàleg, de paraules o de gestos que t´emociona, en canvi el joc de l´Atlètic és previsible i avorrit. Per mi és l´exemple perfecte d´unes expectatives no complides. De la Morena havia dit que volia que la gent es divertís i pogués veure un bon espectacle i en canvi ahir va ser la confirmació de l´exaltació d´un producte tan pla que per a l´espectador no és altra cosa que una total pèrdua de temps. Aquelles pel·lícules recullen històries petites quasi imperceptibles, sempre tenen un conflicte. Però un equip que no xuta ni una sola vegada entre els 3 pals en tot un partit no té res a oferir al públic: no genera incertesa en l´afició i demostra la seva incapacitat de generar joc. Estam davant d´un equip que ha anat de més a menys en el que va de temporada i no sabem quan tocarà fons. Seguint amb el paral·lelisme de les pel·lícules, representa totes aquelles en què si que volen que passin coses però ho resolen tan malament que fan que el públic marxi abans d´hora.
