La Simfonia Clàssica de Sergei Prokofiev és la millor manera d´entrar dins l´obra d´aquest compositor, ja que, tot i ser una obra amb esperit de seu temps, traspua optimisme a manera d´homenatge als grans músics que el precediren. D´aquí el qualificatiu de clàssica.
Aquesta obra, que té cent anys, és la primera incursió del mestre en el món simfònic. I ho feu agraint les aportacions a aquesta forma musical que feren Mozart i Haydn en el segle XVIII. Estructurada en quatre moviments, és una obra curta, una espècia de joc instrumental que resulta fàcil a l´oïda, tot i tenir aclucades d´ulls a la modernitat.
Més densa és la Simfonia número 5, la més grandiosa de les set que va compondre Prokofiev. Encara que tengui referències clàssiques, aquesta cinquena és més intensa que la primera, sens dubte. Una curiositat: si en la primera simfonia, Prokofiev retia homenatge als compositors del període clàssic, en la cinquena hi podem trobar un record a Beethoven, concretament en el tercer moviment, quan les cordes ens porten a pensar en el Clar de Lluna del compositor alemany.
Avui horabaixa, la nostra Orquestra Simfònica, obrirà i tancarà el seu cinquè programa d´abonament amb aquestes dues partitures. I entremig arpa per partida doble a través de les Danses sacrée et profane de Debussy i el Concertino per arpa i orquestra de Castelnuovo-Tedesco, amb José Antonio Domené com a solista. Dirigirà Jordi Bernàcer, de qui em quedo amb unes declaracions que feu a Gabi Rodas i que publicà ahir mateix Diario de Mallorca: "La societat mallorquina ha d´entendre el que significa el privilegi de tenir una orquestra simfònica".
