Si hi ha una partitura per a música de cambra que el seu propi nom ja implica referències múltiples, aquesta és, sens dubte la Sonata per a violí i piano número 9, en la major, op. 47 de Beethoven, coneguda popularment com a Sonata Kreutzer.
Aquest sobrenom de Sonata Kreutzer, entre els melòmans, implica obra mestra, obra cabdal.
I, qui era aquest Kreutzer al qual Beethoven dedicà aquesta partitura universal?
Doncs Rodolphe Kreutzer era un dels més famosos violinistes de l´època, o millor dit, el més famós en temps de Beethoven. Ara bé, inicialment el compositor no li va dedicar l´obra a ell, sinó a un altre instrumentista també conegut, George Bridgetower; així que la partitura hauria de portar el sobrenom de Sonata Bridgetower. Però quan Beethoven va saber que el tal George havia estrenat la partitura sense cap assaig previ i que a més, tot just després del concert va incomodar a una amiga comú, aleshores li retirà la dedicatòria i la traslladà a Rodolphe.
Tot i aquesta història curiosa, la Sonata és molt més que una anècdota de dedicatòries. Per ella mateixa, musicalment parlant, és prou consistent per ser qualificada d´obra magna.
Consta de tres moviments, més llargs del que era habitual en l´època, sobretot el segon que s´acosta als vint minuts. Es tracta d´un Andante amb variacions a partir d´un tema delicat i profund. Els altres dos són Adagio-Presto-Adagio (el primer) i Presto (el tercer). Destacable la manera com el compositor, a partir d´una introducció lenta, en el primer moviment, aconsegueix arribar a un clímax potent.
Avui vespre, i a la Sala de Cultura de Sa Nostra de Palma (20h), la violinista Rolanda Ginkute i el pianista Vadim Gladkov interpretaran aquesta Sonata Kreutzer de Beethoven dins el cicle de tardor que promou la Sociedad de Conciertos de Palma. Una cita que a més omplirà el programa amb una Sonata de Brahms.
La Sonata Kreutzer és també el títol d´una novel·la curta de Tolstói, en la qual l´obra de Beethoven serveix d´eix sobre el qual gira una història de gelosies i mort.
