Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mitologies

Una història vella

Es tracta d´una historia que m´agradaria contar-vos i que succeí a l´illa de Malta, segons l´explica Pere d´Alcàntara Penya al tercer volum d´ El Mosaico, un aplec de contes que publicà cap al final del segle XIX, en els últims anys de la seva vida. Ens l´ofereix amb el títol L´al·lot de barca, però insisteix a dir que potser és una història verídica, que succeí a un jove nascut al barri ciutadà de Santa Catalina l´ofici del qual era, com era per a molts de joves d´aquell barri, anar d´un port a l´altre en un xabec i viatjar arreu del Mediterrani dedicat a servir la tripulació de la nau. El seu patró era un home d´una cinquantena d´anys, baixet i gras, que feia tot l´any viatges de comerç entre Mallorca i Malta. Aquest patró, que havia nom Ventura, se´n duia a bord de la nau quatre jovençans, un mariner vell una mica parent de la seva dona, i un al·lot de barca: en Magí, una joia, espavilat i deixondit.

Succeí que, en un viatge d´anada, tingueren molt de mal temps de xaloc, que és un vent humit que sol ocasionar malalties a la gent de mar, i el patró caigué malalt, quasi baldat de reuma, sense poder valer-se ni moure. Tenia cura d´ ell en Magí, ocupats que estaven els mariners en el desembarcament de la mercaderia. Tant malalt va estar el patró Ventura que va perdre la gana i res, ni un cervellet de xot, ni una pera confitada, no li passaven per la gargamella. En Magí feia tot quant sabia perquè alçàs el cap, fins que un dia el patró li va dir que, si fos a Mallorca, potser menjaria un parell de congrets dels que feien les monges de Sant Jeroni. Bé sabia aquell home de mar que un congret de les monges era capaç de ressuscitar un mort.

En Magí va pensar que el patró demanava un impossible. Va dir: Miraré si per aquí trobaré qualque cosa que s´assembli als congrets: bescuit, o madritxos, o dolses, o quartos... I partí a córrer pels carrers i les places, per si trobaria un forn, una pastisseria; però res no s´assemblava als congrets. Trobà una dona que portava en les mans un paquet de dolços, veié que l´obria i que en treia un i se´l menjava. Va sospitar si seria el pastís que cercava. Preguntà a aquella dona en un maltès mig xamporrat quin pastís era aquell. "Es diuen congrets -respongué ella. I els fan aquí a prop, al convent de monges de Sant Jeroni". En Magí va córrer escapat cap al convent i era tanta l´emoció que sentia que s´oblidà que era a Malta i envestí amb el parlar de Mallorca:

-Senyora, -va dir a la monja de la porteria-, sé que fan congrets. No me´n donarien un parell pel meu patró que no pot alçar el cap de malalt que està? Déu les pagarà la caritat.

De sobte començà a sentir corredissa de monges pels corredors i la clastra, i rialles, i crits, i tocs de campana. I una que preguntava si hi havia res de nou, i l´altra que volia que baixàs la mare abadessa. Però les paraules que arribaven a la seva oïda eren totes elles paraules mallorquines, i va adonar-se que, dins el convent, les monges parlaven el mateix que ell.

-Jove, -digué la monja-, entra en aquella sala i no et moguis que no ens hagis vist.

I s´obrien de bat a bat unes portes que hi havia rere el reixat i va veure més de cinquanta monges, entre elles, la més vella, la mare abadessa, que li parlava de cap de nas: "Torna a dir què vols de nosaltres. Què demanes?" I l´al·lot respongué: "Voldria que em donassin un parell de congrets". "I per a qui són?" -preguntà l´abadessa. "Refoi, són pel patró Ventura que se´n mor de ganes", va respondre. I una monja d´aquelles, diu: "Ha reparat, mare abadessa, que també sap dir refoi?" I l´abadessa diu: "Et donarem els congrets que vulguis, però ens has de dir com és que saps parlar com nosaltres parlam". "Però -diu l´al·lot-, són vostès que m´han de dir com és que fan servir el meu parlar". "No, no, -diu l´abadessa-, ningú dins Malta coneix la llengua del convent de les jerònimes. Digues com l´has après". "Em ve de quan vaig néixer. La vaig aprendre a Mallorca, al barri de Santa Catalina". "Així que nosaltres -preguntà l´abadessa -, parlam la llengua de Mallorca? Aquesta si que és bona!"

Li donarem els congrets que havia demanat. I, gràcies a ells, la salut del patró Ventura va millorar. Les monges descobriren quin era el parlar que tenien per propi del convent, tot i que eren malteses de naixença. I saberen, perquè la història així ho explicava, que, mes de dos-cents anys enrere, un Gran Mestre de Malta que era mallorquí havia fundat aquell convent i havia fet venir quatre monges de Sant Jeroni de Ciutat. Les monges, que no sabien res de maltès, conservaren entre elles i les novícies que, amb els anys, entraren al convent, la llengua originària. Fins que es perdé en la memòria i arribaren a pensar que aquella llengua l´havien inventada les monges amb la intenció que ningú no les pogués entendre.

Compartir el artículo

stats