Entre els babilonis, aquella gent antiga de la baixa Mesopotàmia, per a que una dona arribàs a posar la mirada sobre el penis d´un home, era necessari fer una pregària a la magrana. Era necessari, gairebé imprescindible, que aquest home resàs devotament davant una magrana. I la magrana era el símbol de la deessa Ixtar, la que afavoria l´amor i la fertilitat. Deessa de l´amor, de la bellesa i de la vida, Ixtar era l´amant dels déus. I diuen que organitzava gresques i orgies i taules rodones amb els déus fins que perdien el sentit i arribava el punt que ja no sabien, els déus, de quin món eren. No l´hem de confondre amb altres deesses mediterrànies vinculades a la maternitat i de les quals, probablement, en deriva el culte a la marededéu. Encara que en tenim imatges -la marededéu de Bunyola, per exemple, i la Madonna de Fra Angelico recentment adquirida pel museu del Prado a la casa d´Alba, i la Verge de la Magrana de Sandro Botticelli- que porten una magrana entre les mans. Ixtar no tenia res de mare. Era la que afavoria l´amor i auxiliava aquells que es morien de desig per una dona. Els ajudava per a que aconseguissin, si resaven amb devoció davant la magrana, que els ulls de la dona desitjada anassin a posar-se sobre el seu diguem-ne siurell, si us agrada que faci servir un eufemisme ètnic. Més que maternal, podríem dir que Ixtar era sensual, que dirigia la seva activitat al plaer del sentits, a estimular les desenfrenades calentors del cos. És natural que tingués molts de devots.
La ciutat de Babilònia li dedicà una gran porta: la porta d´Ixtar, actualment al Pergamon Museum de Berlín. Les campanyes dels arqueòlegs alemanys de començament del segle XX que realitzaren a les contrades mesopotàmiques varen trobar-la enterrada dins la pols i el fang. La desmuntaren peça per peça i se l´endugueren. Era la vuitena porta de la ciutat, construïda vers el segle VI abans de Crist per Nabucodonosor II. Si de cas heu visitat el famós museu de Berlín, la recordareu tot d´una: construïda de rajoles vidriades de blau, té relleus de bous, i lleons, i dracs, i d´altres animals fantàstics. A aquesta porta desembocava l´avinguda de les processons. Vull dir que en passaven els exèrcits que venien de combatre, les cavalcades festives, les manifestacions, les columnes d´homes devots de la magrana.
En la tradició grega, les magranes tornen a tenir el sentit de fertilitat de què he parlat, però també de compromís i de fermall. Persèfone, la filla de Zeus i Demèter, va contraure matrimoni amb Hades sense saber-ho. Es va menjar sis grans de magrana i va estar fet. Es convertí en la reina de l´Infern. Demèter s´enrabià de veure que li havien parat aquest parany i protestà fort a Zeus. Aquest negocià amb Hades i resolgueren que passaria mig any a l´Infern i l´altre mig any a la terra dels vius. No sé si tingué fills, tot i que la magrana que havia menjat devia fer-la fèrtil i fecunda.
En la cultura musulmana medieval, les magranes tornaren a tenir una connotació sensual i resplendiren de bell nou els sabors. Les magranes es clivellen i mostren l´abundància de grans vermells com la sang. Les magranes que s´obren apareixen sovint als relats de Les mil i una nits. El visir persegueix aquell que ha esguerrat la confitura de magrana, però afavoreix aquell altre que en posseeix el secret d´aconseguir el sabor perfecte. S´hi diu: "En el jardí, les magranes mostren a l´univers el misteri del seu cor i es fonen en una confitura les virtuts de la qual consolen els cors trists". Però els cors trists són mals de consolar. Només la pregària a Ixtar pot resoldre-ho. Per a que ens ompli la vida de magranes.
