Vet ací que tenia el cotxe aparcat en una zona senyalitzada de blau en un carrer de Ciutat. De retorn, tot i que encara no havia expirat el temps, he trobat un paper enganxat al parabrisa. L´he vist de lluny i he pensat que podia esser l´avís d´una multa. He mirat el rellotge. No podia esser per haver-me excedit en el temps perquè, segons el meu compte, encara me´n sobrava. He comprovat que no es tractava d´una sanció, sinó d´un paper publicitari. Un paper de la grandària d´un octau que anunciava els serveis d´un mestre vident. Un mestre capaç de resoldre´t tots els problemes de manera immediata i que en posseeix el benefici per naturalesa, vull dir que té la qualitat de vident des que va néixer.
El paper diu que el mestre és experimentat, i seriós, i ràpid, que m´ofereix el seu ajut si de cas tinc problemes amorosos, per desesperats que siguin. També assisteix en el casos d´impotència sexual i ho fa des de la distància, sense tocar res. I afegeix que domina les arts ocultes i que, si vaig a la seva consulta, farà que els meus enemics es posin de genollons a davant meu. Això dels enemics m´ha fet gràcia. I he pensat: "Però si el que es diu enemics no n´he tingut mai. Ni n´he tingut mai, ni en tinc. I si n´he tingut, no m´he adonat. Vull dir que no ho he sabut". Seria bo que sortís al carrer i començàs a trobar gent agenollada. Potser me´n portaria més d´una sorpresa. He sentit a dir que enemic no ho és qui vol, sinó que cadascú escull els seus. Cadascú tria els seus enemics. Potser em vaig despistar i no vaig pensar a escollir-los, quan era hora de fer-ho. I no n´he tingut, que jo sàpiga. I potser m´han fet falta.
Un vident no és solament una persona que hi veu. Sinó que veu a l´altra banda de la realitat, més enllà de les aparences, allà on s´amaga el futur, que llegeix els designis de les estrelles, la influència dels planetes i les llunes sobre la vida. Diríem que el vident té qualque cosa de profeta. Hi ha qui ha dit que la creença en els horòscops és una superstició capitalista. Ho han dit des del racionalisme il·lustrat, des de la fe absoluta amb la raó, des de la influència que exerciren sobre el pensament científic Diderot i Voltaire.
No sé si es pot dir que, en altre temps, l´astrologia fou una ciència, que les més altes intel·ligències en prengueren lliçons, que els il·lustrats l´obligaren a viure en un racó ple de boires, oculta als paratges de l´irracional. Aquells que en prengueren lliçons pensaven que, més enllà dels límits del coneixement i del dubte metòdic, potser l´astrologia ens pots donar algunes claus secretes que ens permetin entendre la realitat, tan difícil d´entendre per mitjà del mètode racional. Per què podem titllar de racional el temps que ens ha tocat? Es necessita saber molta astrologia i, potser, una mica de meteorologia per arribar a entendre la perversitat de certa gent. Algun dia podrem arribar conèixer la conjunció astral que regeix el nostre temps, tan esquifit i hipòcrita, podrem saber els ritmes de l´univers que regulen la misèria moral i la mentida? No ho sé. El meu professor de Literatura ens feia aprendre de memòria una quarteta de Calderón de la Barca. Encara la sé: "El mentir de las estrellas / es un dudoso mentir; / porque nadie podrá ir / a averiguar qué hay en ellas". Podeu veure que ni Calderón ni el meu professor no en sabien res de Cape Canaveral, ni dels centres d´activitats espacials, ni de la NASA.
Pagaria la pena fer-nos aquesta pregunta: Quin paper juguen els astres en la societat postmoderna? Sobretot, vull dir en la societat líquida? No ens serà fàcil de saber, encara que, algun dia, l´astrologia fos una ciència exacta. Potser, la resposta la trobaríem a Tomàs d´Aquino, el més postmodern: "Els astres exerceixen la seva influència, inclinen la balança; però no obliguen". El mestre vident que em posà el paper de propaganda al parabrisa em prometia que seria capaç d´obligar tots els meus enemics a posar-se de genollons. Més que de genollons m´agradaria veure´ls, els meus enemics, si és que en tinc, dedicats als estudis astrològics.
