Afortunadament, aquests dies he viscut una actuació exemplar. Faig referència a l´Ajuntament de Llubí que, alhora que tractava de retornar-li la dignitat de què el desposseïren, ha homenatjat la figura de mossèn Jeroni Alomar Poquet, assassinat davant una paret del cementiri de Ciutat, la matinada de dia 7 de juny de 1937, en ocasió de complir-se vuitanta anys d´aquell acte fatídic. Una institució democràtica d´avui ha volgut, perquè es tracta d´una reparació que ennobleix aquell que la promou, demanar perdó pels actes criminals que dugueren a terme aquells que, sorgits d´un cop d´estat contra els valors democràtics, implantaren el terror a les nostres viles i ciutats. Han passat vuitanta anys i hauríem de pensar que són molts d´anys, però sempre és bon temps per reclamar justícia. Ho va dir la batlessa, en dirigir-se a la gent reunida al petit cementiri de Llubí, l´horabaixa de dimecres, quasi a posta de sol. I em va commoure quan va retre homenatge a les quatre dones que feren costat a Jeroni Alomar en les hores difícils. D´una d´elles, na Catalina Llompart, de Tirasset , vaig enregistrar el relat que contava l´última nit del condemnat a mort. Demanà que volia veure la mare. Na Catalina l´hi va acompanyar. Soles, les dues dones, partiren cap a la presó. Vet ací un fragment del que em va contar, durant l´estiu de 1974. El plor a punt de créixer a l´extrem dels seus ulls:
"Vingueren a detenir en Francisco Alomar. Sa mare va tancar amb clau i anaren a cercar el ferrer Coll perquè obrís la porta de la casa amb les claus falses. El s´endugueren a Sant Domingo d´Inca. Estava malalt. En Jeroni anava a cercar-lo i el treia per dur-lo al metge. L´interrogava un tal Canuto Boloqui, cap de Falange de la zona. Llavors el dugueren al vaixell Jaume I, després a Bellver, a Can Mir... En Jeroni no cessava de moure´s per tal d´aconseguir l´alliberament del germà. Acudia a parlar amb les autoritats, amb els caps de Falange, amb els militars... Més d´una vegada els va alçar la veu. Varen comprendre que tenien un enemic. "També era roig, aquest. Un roig com el seu germà". El capellà roig, el capellà roig... Demanaren informes al batle de Llubí, al rector... No el podien veure. El rector Martorell li tenia ràbia. Les referències que arribaven de Llubí no eren bones. I era una peça que pagava la pena caçar. Era un capellà ric que es feia amb els pobres i s´entenia amb els sindicalistes. Es barallava amb els falangistes del poble. Es gatinyava amb el rector. Agafava l´escopeta i partia a caçar conills i perdius. Tenia un aparell de ràdio i s´assabentava de les notícies que arribaven de la zona republicana. El capellà roig. Li prepararen una trampa i l´havien de fer caure al parany. Imaginaren un muntatge i l´hi oferiren. Tindria la possibilitat d´alliberar el germà i d´ajudar uns altres esquerrans que volien escapar-se de l´illa en una barca. En Jeroni hi va caure. En Boloqui acudí a Llubí a detenir-lo. Es va resistir. Li va dir que, a les bones o a les males se l´enduria. El tancaren. Mentre era a la presó escrivia a la seva mare. Li incautaren les finques. Només li donaven un rosegó de pa i un tassó d´aigua. Havia caigut en una ratera. Li varen fer un Consell de Guerra. Varen permetre que tingués un defensor. Tanmateix, el condemnaren a la pena de mort. Abans que disparassin els fusells, va cridar: "Pau i Justícia. Visca Crist, Rei!" Amb ell n´afusellaren altres dos. Abans de morir, demanà que fessin venir la mare. Anaren a cercar-la. Jo la vaig acompanyar, però la hi duia enlluernada. Ella no pensava que en Jeroni fos a punt de morir i volgués acomiadar-se d´ella. Deia: "Ens hem d´endur llençols i coixineres?" Quan arribàrem, ens feren entrar. Hi havia un escabotell de falangistes amb carrabines. Sa mare es malpensà. "Volen matar el meu fill, aquests?" "Arruix, senyora, -li deien-, arruix!" Ell li va dir: "Des del cel pregaré per vostè, mumare, per en Francisco i per tots". Llavors em va dir: "Guarda la meva mare". I em va besar. El vàrem veure sortir de la presó provincial. Duia la sotana. Partírem. El dia clarejava. El cotxe ens dugué de bell nou a Llubí. Encara no havíem sortit de Ciutat i sentírem els tirs".
Al final de l´acte vaig poder sentir les paraules de Núria Sanxo a la batlessa. El seu pare havia estat condemnat a mort en el mateix consell de guerra que Jeroni Alomar, encara que després li fou commutada la pena. Vaig sentir que li deia: Gràcies.
