L´altra setmana, el senyor Donald Trump i la seva esposa, la senyora Melània, varen portar a terme el seu primer viatge internacional des que ell és president dels Estats Units i vingueren a Europa. La premsa ha subratllat els gestos poc amigables que es feren entre ells, lluny de les moixonies i les demostracions d´amor. Sobretot per part d´ella, res de tendreses en llocs públics, ni amoretes, ni festes. El cas és que, en arribar a Tel Aviv, tot just en disposar-se a baixar de l´avió, quan encara eren a dalt de l´escala, vet ací que ell anà agafar-li la mà, potser amb la intenció que els fotògrafs captassin la imatge d´una parella romàntica incapaç de prescindir del contacte amb la pell, i ella refusà la mà de Donald i en defugí. Els fets succeïren de manera ràpida, podríem dir en un tancar i obrir d´ulls, quasi de manera instintiva, com qui no té temps per pensar la reacció que ha de tenir i, no obstant, la té pensada de fa estona.
Tot just quan Donald Trump anà a agafar la mà de la senyora Melània i ella la retirà de forma apressada, a l´aeroport de Tel Aviv, resultà que ell es va quedar amb la mà com a perduda, no una mà morta, sinó perduda, sense saber què havia de fer-ne de la mà rebutjada. És en aquests moment en què acudeix el subconscient a resoldre el conflicte. Llavors, la mà desocupada es dirigí instintivament a la corbata, la refregà durant uns minuts, l´allisà. Vull dir que es va passar la mà amb suavitat per la corbata. Algun observador ha dit: Freud en trauria bones conclusions i teories de la substitució de la mà de Melània per la corbata. Què en podem dir? Potser hauríem de tractar de llegir-ho des de l´antropologia. He de dir que, a l´aeroport de Roma, sobre l´escala de l´avió, es tornà a repetir el mateix refús, però no sabem si ell es va portar de bell nou la mà desocupada a la corbata.
Freud -advertí algú- n´hauria tret bones teories. Sabeu que Freud ho redueix gairebé tot a la sexualitat. Si Melània va refusar la mà del seu marit públicament, potser no tractava de refusar estrictament la mà, sinó una altra cosa. I aquesta altra cosa vindria simbolitzada en la corbata. Llavors, la corbata hauria fet una funció substitutòria. Donald es refregà la corbata, l´allisà, li va passar la mà amb suavitat. Com qui es fa una moixonia a la penga. Què voleu que us digui?
És evident la simbologia eròtica, hauríem de dir fàl·lica, de la corbata. Tu observes la corbata d´algú i tot d´una pots saber la idea que aquest algú té de la seva pròpia penga. Hi ha corbates florejades i alegres com unes castanyetes, n´hi ha que fan música, d´altres que escainen com els galls, d´altres que rumbegen, d´altres que són llargues, d´altres per a les quals sempre és primavera, però també n´hi ha de tristoies, grises, poc donades a la festa, més preocupades a avenir-se amb el color de l´americana que a engalavernar-se com un pern. Digues quina corbata dus i et diré qui ets.
El fet que ens ocupa revesteix d´una certa humanitat el senyor Trump. En saber que tenia la mà disponible no dubtà en dirigir-la a la corbata. I l´acaricià amb suavitat. Potser, en el fons, acariciava allò que la corbata representa alhora que es deia a si mateix: Pobrissona! Com és de desagraïda Melània amb tu. Però el president encara féu un altre gest que hauríem de considerar significatiu. Tot d´una que s´hagué refregat la corbata, es va estrènyer el nus i se l´ajustà. Això potser és una acció reivindicativa: el nus ben posat, una declaració de principis. En veure que s´estrenyia el nus i se l´ajustava vaig tenir una mica de por. Vaig pensar: Aquest home seria capaç d´enviar-nos un vaixell de guerra carregat d´armes. Hi ha qui diu, però no sé si és cert, que la corbata és una arma mortal.
