Dimarts de la setmana passada vaig assistir a la presentació del Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears, una recopilació de topònims no urbans referits a les nostres illes que ha dut a terme un equip de científics de la llengua dirigit i coordinat pel professor Joan Miralles i Montserrat amb la col·laboració de centenars d´informadors i que tot just acaba de fer públic l´ Institut d´Estudis Catalans a través del seu web. Vint anys de treball, la utilització d´una diversitat de fonts escrites i orals i la recerca de camp han donat un resultat d´una magnitud que és necessari subratllar: a hores d´ara, el Nomenclàtor conté cinquanta mil topònims i és un espai obert a la modificació, a la contínua actualització i a la consulta. Es tracta de topònims actuals no urbans -parlam, per tant, de la toponímia viva-, reunits en un aplec que alhora ens orienta quant a la normativa ortogràfica, per tant ens diu com s´han d´escriure els noms de lloc, permet que els cerquem a través d´una paraula clau i els classifica segons el fenomen lingüístic que els caracteritza.
Endut per l´afany de trescar pels paratges més expressius de la llengua, m´he deixat seduir pels nostres topònims: les paraules que diuen la terra, que anomenen els boscos, els sementers, les tanques, les puntes de roca, les muntanyes, el mar. El meu pare em contava que a Aubenya, la possessió que s´estén pels faldars de Randa, hi havia un comellar -el comellar des Llamps, en deien- que, a causa del ressò que feia la muntanya, tothom que hi cantava tenia bona veu. Et posaves a cantar, canta qui canta, i de sobte et sorprenies a tu mateix per la potència del teu cant, encara que, una mica desafinat, fessis més d´un gall.
Dic que m´he deixat captivar per la recerca. Només es tracta de pitjar una tecla o dues. Vet ací una mostra del que he espigolat, alguns dels que m´han cridat l´atenció: Torrent des Barracar, Camí de s´Ermitori, Barraca d´en Llençol, Alzina Fumadora, Ca na Garró, Pedra d´en Moiana, sa Canastreta, Cingle Verd, Gabellí Gran, Monnàber, Camp des Vent, Font de sa Serp, Ca n´Alluny, Pesquera de Mestre Arnau, So na Móra, Cova d´Almadrà, Camí de s´Alcadena, Sos Sanxos, Ca na Coadall, es Cavall Bernat, Ca na Malacara, ses Vergunyes, Camí de Carroça, sa Coa de sa Rata, Clot d´Infern, es Pa de ses Àguiles, Son Parfunci, Can Jaume Loco, na Peusamples, Cas Forner Closca, Montibudell, sa Cadira del Bisbe, Can Favafreda... No he de dir fins a quin punt m´enamoren i estimulen la meva imaginació. A l´altra banda de cada un d´aquests noms, potser hi ha una història, una llegenda que la gent ha contat i, un cop oblidada la història, n´ha quedat un nom, el rastre d´uns fets que potser ni tan sols succeïren però que el poble ha explicat durant segles. Quin misteri s´amaga rere na Peusamples, rere Montibudell, rere ses Vergunyes?
En altres ocasions he parlat d´ecologia del llenguatge. A vegades he pensat que, en abandonar la terra, en deixar el país a mans dels poders especuladors i incontrolables hem deixat de banda les paraules que havíem fet servir per anomenar cada lloc, cada un dels espais del nostre territori. I he dit que les llengües són organismes vius integrats en l´ecosistema, subjectes a la contaminació i a la degradació. A mesura que hem fet malbé el territori, hem destruït les paraules amb què l´havíem anomenat. La preservació dels topònims significa, doncs, la recuperació d´una part important del potencial energètic contingut en la llengua. Ens hem empobrit, perquè desconeixem el que ens és immediat, els signes de l´univers cultural en què hem viscut. La pol·lució sobre les paraules i sobre els noms amb què els homes han definit el seu territori és un altre dels signes del nostre temps. Indagar, per tant, els noms del territori, de cada racó, de cada espai és recuperar els elements a través dels quals encara podem identificar-nos amb la terra, sovint ferida.
