Des de la finestra oberta al costat de la meva taula de treball puc veure un albercoquer primerenc que tot just ha florit. No ho esperava tan aviat i tinc la impressió que s´ha avençat en el temps. Primer són les flors blanques que surten dels tanys que rebenten de saba, llavors vindran les fulles d´una verdor tendra i suau, transparent. Encara falten quasi deu dies per a que arribi la primavera i l´albercoquer, potser perquè enguany ha plogut molt i ha tingut una saó forta, s´ha avençat en el temps i és com si digués: "Veieu-la, la primavera entre les meves branques". M´agrada observar-lo de bon matí, quan el dia trenca en l´horitzó i comencen a veure-hi. És com si la nit hagués deixat un rastre d´estels penjats pels cimals. Llavors, el color de les flors varia mentre passen les hores i s´agombola a les tonalitats de la llum. Si el dia és nuvolós, les flors no tenen la mateixa blancor de quan el dia és clar. Però també depèn de la temperatura i del clima, tan variables el mes de març. Diu una vella sentència: el març marceja, i significa que el temps és inestable, canviant, insegur. Només fa tres nits féu una ventada . El vent xiulava salvatge sobre la teulada i res no contenia la seva fúria. Al costat de casa, hi ha un vell molí fariner. No és estrany que les ventades de març siguin més poderoses, perquè no els feien a qualsevol lloc, els molins, sinó que cercaven el punt on el vent arribava acanalat i portava més força. Però aquella nit semblava que el cel i la terra se´n vindrien avall, amb tant de vent. L´endemà féu un dia tranquil. Pel trespol hi havia branquillons i fulles, moltes fulles. Sota l´albercoquer, una estesa de pètals blancs.
El març és inestable, marceja i, perquè marceja, els arbres que s´atreveixen a florir abans d´hora s´exposen als vents inesperats i a les gelades imprevistes. Però ja ho saben, els arbres, que els atreviments contenen aquest risc. Ho saben i, no obstant, l´albercoquer que veig des de la meva finestra s´ha atrevit a florir. Li ho he agraït des del fons del cor. M´agraden les dones i els homes i els arbres capaços d´arriscar-se, d´atrevir-se a anunciar la primavera abans d´hora. Perquè saben que vindrà, tanmateix, que paga la pena anunciar que ja arriba.
Llorenç Riber conta a "La minyonia d´un infant orat" la petita història d´un al·lot que acudí a confessar-se per Pasqua granada i contà al confés que havia robat albercocs. Potser encara eren verds. Els al·lots del meu temps ens confessàvem d´aquestes coses. I pocs n´hi havia, llavors, que no haguessin robat albercocs, encara que la paret que tancava l´albercoquer fos eriçada de vidres. El confés s´estranyà que, tan prest, ja hi hagués albercocs. I li ho preguntà: "Que ja n´hi ha?" I l´al·lot va respondre, però baixà la veu amb la intenció d´intensificar la confidència : "Ja inflen!", va exclamar com qui conta un secret.
A vegades tinc nostàlgia dels albercocs robats, grenyals i verds. Un dia en què l´amo ens hi va trobar i en dúiem les butxaques plenes, ens afuà el ca, ens encalçà amb una verga d´ullastre i ens va descarregar un esplet de verdugades a les cames. I en tinc nostàlgia, per l´emoció de sentir-me perseguit, per les vibracions de la verga i l´estremiment de sentir-la tan arran de la pell. És probable que aquella persecució fos una manera d´entrenar-me a córrer davant d´altres persecucions que hi ha hagut en la vida. És necessari aprendre´n, de córrer. Als amos dels albercocs els agrada fer tastar la verga als al·lots que s´atreveixen a robar -ne. Ho han fet sempre. No saben fins a quin extrem la mica d´aspror dels albercocs verds ens estimula la imaginació i ens dóna ales per créixer.
L´horabaixa cau i l´aire s´enfosqueix. Lluny, s´han encesos els llums d´unes cases i el perfil es retalla sobre el cel de la nit. L´albercoquer ha desaparegut rere una cortina. Demà, tornarà a mostrar-me les flors i celebraré el risc de treure-les abans d´hora.
