Aquests dies passats, dies de bon temps tanmateix, el rebombori que hem organitzat entorn de la inconveniència d'enamorar-se a la manera dels romàntics m'ha conduït a pensar en Simone de Beauvoir i el seu llibre Le Deuxième Sexe, publicat l'any 1949. El vaig llegir fa molts d'anys en una traducció al castellà editat per una editorial sud-americana. Llavors, quan el vaig haver llegit, el vaig regalar a un amic que estava malalt del pàncrees i havia de fer llit durant molts de mesos, perquè es distragués. Era jove i no vaig anar a pensar si aquell llibre era el més oportú a l'hora de procurar la distracció d'un malalt. Ho he contat perquè, tot i que la meva lectura és llunyana en el temps, me n'han quedat unes quantes idees quasi dormides en un racó de la memòria. I algunes d'aquestes idees han reviscolat, justament els dies en què les autoritats de Mallorca encetaven la seva guerra contra la passió amorosa.
Posteriorment he llegit altres obres de Simone de Beauvoir. Tinc present una pàgina magistral de les seves Memòries, en descriure la mort de Jean-Paul Sartre en una cambra hospitalària de París. Féu que ningú entràs a l'habitació i s'allargà al llit, al costat del cadàver del company, de l'amant. I va tancar els ulls disposada a obrir la ment als records. Un altre llibre, possiblement el seu millor text, és el que relata la mort de la seva mare: Une mort très douce. I hi parla del dur treball de morir, quan s'estima la vida amb tota la força del cor. "La meva mare -diu-, estimava la vida com jo l'estim, ella féu davant la mort la mateixa revolta que jo faig". Una revolta que, dissortadament, sempre acaba per perdre el revoltat.
L'any 1949, deu anys després de la victòria franquista i només quatre després que acabàs la Segona Gran Guerra, l'amor romàntic fou una anella a la qual molts s'aferraren per sobreviure. En altres ocasions he escrit que si mai no haguéssim sentit contar històries d'amor, possiblement mai no ens hauríem enamorat. Les novel·les i el cinema compliren aquesta funció. Tot i que sovint, aquestes històries, fan la impressió que algunes vides varen ser creades amb la finalitat que es destruïssin mútuament. Pens ara en Scarlett O'Hara i Rhett Butler, en Emma Bovary i Rodolphe, en Anna Karenina i Aléksei Vronsky. I no m'atrevesc a parlar de Tristan i Isolda, ni de l'òpera de Wagner, ni de la responsabilitat d'aquest a l'hora de difondre els deliris amorosos del romanticisme.
He parlat d' Anna Karenina i és forçat referir-se a Tolstoi, el seu autor. També autor de La sonata a Kreuzer, una obra feroç contra la societat, contra el matrimoni, per a ell una forma de prostitució legalitzada. Un text dirigit contra la seva dona Sophia Andreïevna i una radiografia de la seva pròpia relació. "Jo sent que aquest relat va dirigit contra mi -escriu ella en el seu Diari-, i pens que m'ha humiliat davant el món". Va contestar amb un text atrevit i polèmic on es preguntava: Qui en té la culpa? A Rússia, aquest escrit va romandre sense publicar durant més de cent anys. Llegir ambdós textos, el de Tolstoi i el de Sophia, constitueix un exercici apassionant. Un i altra s'interroguen sobre les mateixes qüestions: la hipocresia en què han viscut, el lloc que ha ocupat la sexualitat en la seva relació, els refinaments perversos que il·luminaren el seu amor . Tots dos s'enverinaren mútuament l'existència, i s'odiaren. Però aquella relació impossible va durar quaranta vuit anys. Ell morí en una estació de tren. Ella, en llegir la carta d'adéu, va temptar d'ofegar-se en un safareig.
Però he de tornar a Simone de Beauvoir. A aquell llibre que vaig regalar al meu amic malalt. Beauvoir s'oposà al mite romàntic de l'etern femení amb una frase que es va fer famosa: "Ningú no neix dona, sinó que esdevé dona". El que és més important d'aquesta afirmació és la idea de temporalitat: el que entenem per dona és una construcció social. Cada època ha elaborat, podríem dir, el seu model de dona. I el que entenem per amor, probablement, també és una invenció que caduca amb el temps.
