Per Maurice Ravel, la seva obra Bolero no era més que un exercici d'instrumentació per tal d'investigar com les diferents parts de l'orquestra poden enllaçar-se a través d'un tema comú, repetitiu i recurrent, sempre amb una base rítmica de la percussió.
Ara bé, aquesta obra ha esdevingut la més coneguda i interpretada del músic francès, un dels grans orquestradors del segle passat (seva és la versió orquestral de Quadres per a una exposició de Mussorsky, escrita per a piano sol). Tant és la popularitat del Bolero que fins fa uns anys era l'obra francesa que més drets d'autor recaptava en tot el món. Poca broma.
I com podem relacionar aquesta obra popular i innovadora amb el Rèquiem de Mozart, una obra que li segueix les petjades pel que fa al nombre d'interpretacions? Fàcil, a través del ballet. I és que anit l'Auditòrium de Palma (21h), presenta coreografies creades a partir d'aquestes dues partitures emblemàtiques, amb l'aval dels Ballets de France, una companyia que tot i ser relativament nova (té quatre anys), ha assolit un alt nivell sobretot per fusionar molt bé el repertori clàssic amb el contemporani.
Parlant de clàssic i contemporani, quin dels dos qualificatius podem aplicar a La Consagració de la Primavera de Stravinskyi, una altra de les obres que anit es versionaran a l'espectacle que comentam? Es tracta d'una peça innovadora o tradicional?
Sens dubte La Consagració avui ja no assusta ningú, ben al contrari, ha esdevingut obra de repertori habitual i és peça obligada per tot coreògraf, si més no un cop a la vida. Lluny queden aquelles crítiques al voltant del seu estrena fa poc més de cent anys a París.
Mozart, Ravel, Stravinsky. Per completar l'espectacle hi manca algun nom que el converteixi en transgressor i aquest és el d'Edith Piaf. Sí, la cantant francesa posarà el so a una coreografia que uneix la seva veu amb la música de Paganini.
