Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Nessum Dorma

L´ocatera

L´ocatera

E L´ocatera és el títol d´un conte dels Germans Grimm i conta la història d´una jove princesa que havia de casar-se i havia de partir cap a una contrada forastera. Però mentre feia el camí cap al castell del seu promès, fou suplantada per una cambrera del seu seguici, que li robà els vestits, la corona, els títols i l´euga que parlava, enigmàtica. Els vestits i l´avidesa de la cambrera varen confondre el rei jove i, mentre la falsa reina ordenava que tallassin el cap a l´euga perquè no parlàs i, per tant, no pogués revelar el seu engany, feia que la princesa a la qual havia substituït es quedàs fora del palau dedicada a guardar per les riberes del riu un ramat d´oques.

L´ocatera es dirigia de bon matí als camps verds i tornava a la ciutat quan l´horabaixa tombava dins la vall. Havia demanat a l´escapçador d´eugues i cavalls que penjassin el cap escapçat de l´euga arran d´un portal de la murada. Un dia, aquell cap es posà a parlar i va contar la història de la núvia falsa. El contes antics -les rondalles- sempre acaben bé: restitueixen l´honor a aquells que n´han estat desposseïts i restableixen la justícia. Sovint, això només passa als contes

Vet ací que em va venir al cap aquesta rondalla meravellosa dels germans Grimm, dissabte passat, al baratillo de Son Fuster. Hi vaig algun dissabte a fer-hi una volta. És un món, aquell, ple de sorpreses i no hi ha dia que no em reporti més d´una extravagància, la meravella dels objectes que s´ajunten sobre un tros de lona de forma inesperada, la fascinació de l´absurd. És probable que el surrealisme tingués el seu origen en un mercat d´encants, en un baratillo com el dels dissabtes, el regne de l´imprevist. És com si el mar -igualment succeeix a la capella del Santíssim de la Seu de Palma- hagués sortit de l´espai que li és propi i hagués portat al Pla de Son Fuster tot allò que és capaç de treure el mar: un parell de sabates desaparellades, una gàbia, un mirall pigat, una roda de bicicleta, una clau anglesa, un collaret de vidres, una col·lecció d´estampes, una pilota, unes fotografies, un pitxer de vidre, una figura de porcellana, una cadira de barber, un peu de ribella, uns vestits, i bruses, i vaquers, i faldes d´indiana, i americanes de vellut, i abrics de pells. Tot allò que el mar de la vida ha tret a les platges de l´oblit.

Dissabte passat un home portava, entre les quatre coses que tenia per vendre, una col·lecció d´oques. Ànneres de fusta, de metall, de ceràmica, no gaire grans. Alguna estava situada a l´extrem d´un tallapapers. Aquell home em va dir que havia buidat el canterano d´una senyora que s´havia mort la setmana passada i els fills no havien fet cas de la col·lecció d´oques de la mare. Tota una vida havia dedicat, la senyora, a col·leccionar oques. Totes portaven adherida al ventre una etiqueta que explicitava el lloc d´on procedia, la ciutat on l´havia comprat i, ajuntada al punt de procedència, la data en què ho havia fet. Sao Paulo, Santiago de Xile, L´Havana, Lisboa, Nàpols, Atenes, Roma, Corfú, Istambul... , fins a un centenar. Fàcilment hauria pogut reconstruir els viatges d´aquella dona, al llarg de la vida. Em preguntava a mi mateix com devia esser la col·leccionista d´oques. I com devia esser la il·lusió que posava en cada una que comprava.

A prop de les oques, damunt la mateixa lona, hi havia unes cartes i algunes postals. I la fotografia d´una dona jove, d´ulls brillants. M´hauria agradat preguntar a aquell home d´on havia tret la fotografia, i si tenia alguna relació amb la col·leccionista d´oques. Vaig estar-me una estona mirant-les, immòbils. Potser, la mirada de cada una reproduïa la mateixa mirada de la dona que havia vist a la foto. Sense aquests ànecs, vaig pensar, res no quedaria de les emocions de l´antiga propietària.

Compartir el artículo

stats