Des del meu estudi, per una finestra que mira cap al nord, puc veure una part de la Serra central, la que va des del puig del Castell d'Alaró a Valldemossa i, entremig, la Serra d'Alfàbia, el coll de Sóller i el puig d'es Teix, ara blanc per la neu que va caure només fa quatre dies. M'agrada veure la muntanya amb la neu que arriba fins als faldars. Observar-la avui en què la neu la cobreix, em fa pensar en les diverses ocasions que l'he trescada a peu, en els amics que m'hi acompanyaren i en el món que tanca, misteriós, en perfecte equilibri entre la naturalesa i la mà de l'home: els miradors, les cabanes de carboners, els rotlles de sitja, els forns de calç, el camí de l'Arxiduc, les fonts -la font de la Serp, la font dels Polls, la font de na Rupit-, les cases de neu, les marjades, els porxos dels nevaters, les canaletes... I el pla de les aritges, com un desert. Un món desaparegut del qual podem veure les restes que queden espargides per les valls, entre el pedreny, entre boscos d'alzines, pels oliverars i les pinedes..
Quan està nevat, des de ca nostra el veiem més a prop, el Teix, com si haguéssim de tocar-lo amb la mà, massís, imponent com un déu. Fa molts d'anys, en una època en què vaig viure a Sóller i hi exercia la professió de mestre, sentia contar que l'aigua de la font d'es Teix posseeix una rara virtut: si en beus a bastament, destrueix les pedres dels ronyons i les esmica. Qui pateix de pedres o d'arenes, acut a cercar aigua d'aquella font, perquè és bo tenir-ne sempre a mà, com qui té una medicina per necessari. Aquests dies, després de la nevada, "l'esquerpa cadena de puigs gegantins" té un altre aspecte i sembla més jove. Però el fred és més intens i ens arriba amb una certa fúria. He de dir que quan el fred esdevé furiós fa la impressió que vol mossegar-te. No sabeu què és una mossegada de fred? El fred que aquests dies ens arriba d'es Teix mossega i és com si fos un ca que et mossega, perquè el fred té queixals, i claus, i les dents llargues.
Podria recontar-vos els records del fred que guard en la memòria i com és de diferent cada fred. Vull dir que cada fred té una manera distinta de mossegar. He sentit els claus de les fredors d'Àvila, acerats i punyents -no és estrany que sigui una ciutat propícia a la santedat-, he sentit la mossegada del fred de París, però el Sena n'alleugereix la percepció, el fred d'una matinada a Madrid, el fred de Berlín a l'avinguda dels til·lers, el fred de la ciutat de Bremen, el fred de Leipzig, el fred de Venècia, el fred de Nova York. Era el mes de febrer i féu una nevada imponent. Aquell fred era molt més que la mossegada d'un ca. Sorties de l'hotel i era com si et pegassin dues bufetades a la cara. Ens asseguérem al River Café, a l'altra banda del pont de Brooklyn, i veiérem Manhattan quasi blanc, com ara veig el Teix des de la finestra del meu estudi.
Sobre un cable telefònic que passa molt a prop ha vingut a posar-se un ocell solitari. Aplega les ales, remou el cap i s'estufa, ni que es disposàs a romandre enfilat en el fil i escoltar les converses que naveguen a l'interior del cable. O potser està decidit a alçar el vol i, malgrat el fred i l'amenaça del temps, fugir cel enllà cap a les grisors blanques d'es Teix. M'ha mirat atent i jo també l'he mirat. Llavors he recordat els versos d'una cançó de Leonard Cohen . Em fascinen, aquests versos: "Com un ocell enfilat en un fil, / com un borratxo a la missa del gall, / jo he tractat, a la meva manera, d'esser lliure". Però sé que no és fàcil tractar d'esser lliure i de fer-ho a la teva manera, com un ocell enfilat en un fil, com un borratxo a la missa del gall, com un boig que s'extasia amb la blancor càlida de la neu.
