Ahir horabaixa, a entrada de fosca -en aquest temps en què els dies són curts i s'allarga la nit-, em va telefonar una vella amiga. Fixau-vos que, en posar l'adjectiu davant el nom, faig recaure la vellesa en l'amistat, no en l'amiga. No és una amiga vella, sinó una amiga l'amistat de la qual ha traspassat el temps i ha guanyat en profunditat a mesura que han passat els anys. No podria dir en quin moment va començar. Potser es tracta d'un sentiment del qual ho ignores tot i també el seu començament, que s'inicià per ell mateix molt a poc a poc. I en el fons, és com si haguessis fet un pacte de complicitat que perdura.
Em va telefonar per dir-me que està trista. Li vaig dir que la tristor és una qualitat de l'ànima i que, com els diners, està mal repartida. Que, en una societat democràtica, la tristor hauria d'esser un sentiment compartit per un igual entre tots, com si fos un bé públic. Com ho és la beneitura, una força espiritual, una qualitat de l'ànima. Llavors ella em preguntà: "Tu creus que els diners, també són una qualitat de l'ànima?" Vaig haver de pensar-ho. Déu que ha fet totes les coses, també va fer els diners. I els féu necessaris. Però potser són una creació de la perversitat humana. No és fàcil arribar a una conclusió definitiva, perquè sabem que no hi ha res definitiu, en aquesta vida. Ni la mort, és definitiva. Un dia sortirem de les fosses i tornarem a viure gloriosos. Tot, fins i tot la mort, però també l'amor, té un punt i seguit. Tampoc els records que hem oblidat són records perduts. Inesperadament retornen a la memòria sense que ningú els cridi.
La meva amiga diu que està trista. Li he dit que, en el fons, és afortunada. I li he contat que una àvia meva demanava als sants que li enviassin la dosi necessària de tristor per suportar aquest món, sovint amarg, però sempre grotesc. En el fons, el que l'interessava era experimentar l'alegria d'estar trista. És una paradoxa, però és el que ella volia. Els sants li concediren la gràcia que demanava. I tingué temps de passar gust, perquè fou una dona de llarga vida. Ara no sé si havia d'haver escrit de vida llarga. Tinc la sospita que no és el mateix.
Estàvem entretinguts en la conversa telefònica sobre la tristor, quan la meva amiga, lliure de traves, em va dir: "Saps què sóc? Tinc el pressentiment que només sóc un fantasma. Un fantasma sense castell". Li vaig respondre: "També ets una poeta. Només els poetes, a vegades, són fantasmes que han perdut el castell". I se'm va posar a plorar. "Ja sé -em va dir-, que la felicitat no és per a nosaltres. Però tampoc no he pogut atrapar cap dels seus succedanis... Com qui compra un objecte per a un regal en un supermercat xinès". Li vaig dir: "M'agrada que ploris, perquè em fas sentir còmplice del teu plor. Hi ha en el teu plor un aire de dolcesa". I ella em va respondre: "Només quan plor al teu costat, ni que sigui telefònicament, em sent capaç de tornar a cultivar les flors del mal". "Són flors imaginàries -li vaig dir-, els fantasmes no són capaços d'alimentar-ne unes altres". I ella: "Són una passió metafísica i física a la vegada, com nosaltres, uns fantasmes trists que cerquen fregar-se els cossos. Una fregada elèctrica dels cossos".
Em costava d'entendre que jo també sóc un fantasma trist amb necessitat de fregar el cos. Vaig dir: "El fregadís de dos cossos produeix energia, ho sabem. Una força elèctrica que treu espires. Però els fantasmes no tenen cos". I ella em va respondre: "En el meu cas, no tinc ni castell". Passaren les hores. Era mitjanit i encara parlàvem. Vaig tenir la impressió que cauria adormit. Ella continuava dient-me que era un fantasma trist. Però li deia: "Sovint, les estrelles que veiem a l'extrem del cel són mortes. I, tot i que són els fantasmes d'unes estrelles velles, no han deixat de brillar". Llavors la meva amiga m'ha dit: "Les estrelles també són fantasmes, com nosaltres, no ho creus?"
