Ho vaig sentir per la ràdio i vaig pensar que no arribarem a superar mai la dèria de fer servir les pomes per parlar de forma metafòrica de l'educació. Quina obsessió, amb les pomes. En aquell temps en què vaig esser un al·lot curiós i inquiet, vaig sentir parlar molt de la poma podrida que va a parar en un cistell de pomes sanes. La història acabava sempre de la mateixa manera: si en un conjunt de pomes vermelles i sanes -llavors encara no havia vist els quadres de pomes que pintà Paul Cézanne-, hi deixes caure una poma podrida, acabaran per podrir-se totes. Aquella pedagogia anacrònica no confiava en què la bondat de les pomes sanes arribàs a afectar la poma podrida. Sempre era la poma malsana la que acabava amb les pomes vigoroses i de bon color. Tot això, en aplicar-ho a l'educació, derivava en una conclusió dolorosa: No hi ha res a fer amb la mala gent, i aquell alumne que venia representat per la poma podrida no tenia remei. I la millor cosa que es podia fer era tenir-lo enfora per a que no pertorbàs la bondat de les bones pomes.
És evident que la pregunta cau pel seu propi pes: Quantes senalles de pomes podrides tenim a Mallorca? És mal de saber. Llavors es podria proposar un treball acadèmic que indagàs en l'evolució de la idea de la poma podrida. Perquè es tracta d'un concepte en evolució. Al llarg dels anys l'he vist evolucionar, la qual cosa vol dir canviar de model, quasi podríem dir de paradigma. La poma podrida de la meva infantesa ho era de natural, vull dir que la podridura li venia de dins, de la pròpia naturalesa. Passats els anys, devers la meitat de la dècada dels seixanta del segle passat, la podridura de la poma procedia del contagi dels mals socials. La societat era, doncs, responsable. Havíem capgirat la causa del seu origen i fèiem caure el pes, lluny de la naturalesa perversa, en la perversió social. Tornàvem retre culte a Rousseau.
El cas és que, dies passats, una senyora que n'era experta parlava per la ràdio sobre l'assetjament escolar, conegut també amb la paraula anglesa "bullying", una forma de maltractament entre alumnes que desemboca en l'agressió i en la violència, a vegades verbal, d'altres vegades física, però sempre psicològica. Una forma d'agressivitat intencionada que revela una certa malaltia social. Dissortadament sempre hi ha hagut aquell al·lot al qual els altres, o un altre, han tingut l'ull damunt i li han fet la vida impossible. No és un mal d'ara mateix. Una d'aquestes manifestacions de "bullying", en el meu temps d'al·lot, fa molts d'anys, era la pràctica de treure els calçons a aquell que es volia humiliar. N'hi havia un que cridava: "Veniu, li traurem els calçons i veurem si és una nina". I s'hi abocaven tres o quatre fins que havien comprovat que no era una nina. Altres vegades, com és ara el cas succeït fa un grapat de dies al col·legi Anselm Turmeda, a Ciutat, l'agressió va molt més lluny. Apallissar una companya o un company a l'escola és un delicte davant el qual la societat no pot quedar-se indiferent. Apallissar una companya o un company a l'escola és un símptoma d'una malaltia social greu. Hem de tractar el símptoma, però sobretot hem de tractar la malaltia.
L'especialista que parlava per la ràdio i de la qual he parlat va posar aquest exemple: Fixau-vos que tenim dues pomes. Vaig pensar: Ja hi tornam a esser! Una d'aquestes pomes us la passau d'un a un i, mentre la teniu en les vostres mans, l'insultau, la colpejau, li dieu totes les males coses que es poden dir. Els alumnes s'entretingueren a insultar la poma i vessaren sobre ella tota casta de vexacions. Al final, la senyora agafà la poma, va tallar-la en dos trossos i resultà que l'interior de la poma era negra, com a punt de podrir-se, malalt. L'experiment continuà: Agafaren l'altra poma i també va passar d'unes mans a les altres, mentre li deien alabances, li cantaven cançons, li feien jocs, l'acariciaven. Quan, al final, tallaren la poma en dos trossos es trobaren que la poma era sana, la més vigorosa, saludable i exquisida que mai s'hagi vist.
La pregunta que vaig fer-me fou la següent: I què feia la poma, mentre l'insultaven? Hem de pensar que la poma restava passiva, immòbil davant l'agressió? La primera cosa que havia de fer era denunciar-ho. I llavors tractar d'alçar el cap. He conegut pomes maltractades que havien sabut fer de les ferides una matèria insubornable. L'important, com sempre, és el que tu faràs amb les agressions que vénen dels altres.
